dissabte, 20 de juny de 2009

El vocabulari que no hem de perdre

Ací va una xicoteta mostra d’expressions clarament pobletanes que el progrés està arraconant en la mísera cambra del folklore i la burla més rància i espanyolista: bacora, bajoca, bandoler, borinot, borrego, brancalà, bufó, cafre, calcomania, caguerada en pinyons, cap de canoa, cap de suro, caparrut, cara de poni amb pallola, cara piu, dàtil, desmaiat, esgarramantes, fartaolles, fartapaelles, fartera, figaflor, figamolla, finolis, garretes, gos mantero, mentida baix d'un plat, monjo constipat, moniato, ninot de fira, ominós, panoli, pardal, pinyol, pixaví, plom, pollí, samaruc, tanoca, taperot, tonto de l’escala, trompellot, tros de soca, xiquet de mata morta... La llista pot seguir. De vosaltres depén.

Una parella de pixavins o finolis

Típica cara de poni amb pallola

Una mentida baix d'un plat mostrant la brancalà


Un clar exemplar de fartaolles

divendres, 19 de juny de 2009

No serà un peix pilila?

No deuria resultar estrany que un tauró nadara còmodament i lliure per la mar, el seu hàbitat, però per desgràcia, ho és. I a sobre es converteix en notícia. Pel que es veu, molesta i preocupa els surfistes i els socorristes que campen aquests dies per les platges de Morvedre, fortament atemorits pel que suposa un peix que segons les últimes informacions no fa ni seixanta centímetres. Tot un colós. Tot un devorador de carn humana. L’animalet en qüestió és una mussola, cazón o rodaja de tintorera en l’argot de Mercadona; i que jo sàpiga no és un perill, simplement és un esqual autòcton amb certa tendència nerviosa i amb capacitat, això sobretot, de restar glòria estival als vertaders causants dels incidents per aquest racó de la Mediterrània, la medusa i el peix aranya. Ja ho tenen bé, ja.

dimarts, 16 de juny de 2009

Boicot a GQ

No és una broma, és la legitimació definitiva. La revista GQ, referent en el sector masculí, ha seleccionat Paco Camps com un dels homes més elegants de l’any. Entre les seues virtuts destaca “el seu infalible ull per als vestits a mida i el seu toc mediterrani”. Tot un top model, i encara hi ha qui es queixa. Però això no és tot. S’anuncia que una revista referent del sector femení ha posat en marxa un altre llistat de dones elegants... I sí, ho heu endevinat. Rita figura entre les seleccionades. Encara com açò es tracta d'una broma, encara com...

divendres, 12 de juny de 2009

Els cinemes paradís

De la decadència i posterior destrucció dels cinemes de poble ja va donar testimoni la pel·lícula Nou Cinema Paradiso, però el cas és que passejava avui pel davant d’un dels pocs que encara queden en peu quan no he pogut resistir-me a entrar i gaudir de les seues excel·lències, que tot siga dit de pas, són les mateixes que les d’un cinema modern: comoditat absoluta, pel·lícula en dolby surround, roses salades i dolces, i acomodador amb llanterneta per si les mosques. I a més, al costat de casa, en ple centre històric, sense cotxe ni franquícies comercials que recorden l’avanç indestructible del progrés. Em crida l’atenció, sí, certament. Tanmateix, la qüestió és sagnant. Que jo recorde, al meu poble, hi havia quatre cinemes d’aquest tipus i ara només en queda un. Miracle, ja que el pobre resta isolat i sense públic, vinga a donar problemes econòmics i existencials a l’ajuntament i al personal melancòlic que es resisteix a veure’l tombat. Una pena. Però ben mirat, també una inevitable pena. Exactament la mateixa que afecta altres racons d’oci propis de la vida contemporània i que ningú, de moment, s’ha atrevit a denunciar. No és lamentable que els pubs de copes de tota la vida es traslladen i s’acumulen cada vegada amb més submissió als polígons industrials dels afores del poble de torn? No és patètic que la gent ho accepte com una norma de convivència imprescindible? És clar que ho és. Ara bé, que ningú es queixe de l’ocupació dels carrers i les places públiques per a dur a terme el famós i estigmatitzat botellot. Perquè sens dubte, és per a fer-s’ho mirar. I és que hi ha costums inesborrables i sans que, en efecte, han d'eixir per algun lloc.

dijous, 4 de juny de 2009

dilluns, 1 de juny de 2009

Tot siga per les bodes

He estat ocupat últimament amb la traducció d’una carta de boda i he de reconèixer la gran ignorància que acumulava en termes lingüístics catalans relacionats amb la gastronomia. Total i absoluta. La riquesa del nostre vocabulari em demostra una vegada més que, efectivament, encara estem prou lluny d’aconseguir la normalització lingüística desitjada per alguns. I és que qui m’anava a dir que el famós salpicón es diu amanida de marisc, o que el pincho es diu broqueta; i el montadito, barqueta. Qui m’anava a dir que de la hueva se’n diu fresa o que las colmenillas, bolets pel que sembla, reben el nom de múrgoles; o que el famós pisto és diu samfaina. Sí, heu sentit bé: samfaina. I això no és tot. D’entre totes les paraules relacionades amb les minutes d’un convit de boda, la millor és el salsifís, justament la que il·lustra aquesta entrada del costumari, en concret una salsa que s’extrau de l’arrel comestible de la planta escurçonera i que és usada com a condiment. Ni més ni manco que de l’escurçonera, a tot açò la planta que deu el seu nom al fet que s’emprava contra les picadures de l’escurçó, la víbora en castellà. Impressionant, i alhora interessant. Què no dir de l’aiguardent de brisa, el orujo per als entesos; o de les catànies, o del pebre de Sechuan, o de l’hamburguesa de botó, menjars tots aquests que encara no sé a quina mena de codi lingüístic pertanyen ni molt menys a quina mena d'experiència gastronòmica et remeten. Digueu-m’ho vosaltres, per favor. I ja que us hi poseu, digueu-me també com es tradueix resopón, vocable infame de l’espanyol al qual li deuria correspondre altre igual d'infumable en català, per allò de ser democràtics i políticament bilingües. Ai mare!.