CARNÍVORA, Jordi Colonques (Ed. Bromera)

Hi ha moltes maneres d’arribar a un llibre i a un autor. I entre les més comunes –o més esteses– hi figuren el boca-orella i la referència en algun mitjà de comunicació. Supose, per tant, que és per això que Jordi Colonques i la seua Carnívora han arribat a les meues mans, perquè per una banda me n’han parlat, de Jordi; i per una altra, soc lector assidu dels reportatges i entrevistes que es publiquen a la revista El Temps, potser el mitjà en català més resilient d’entre tots els que tenen com a base el País Valencià. Heus ací. En una de les darreres entrevistes publicades a tal revista, l’escriptor i periodista Xavier Aliaga dissecciona, –mai millor dit, perquè en el fons se’ns parla d’insectes i mosques– a aquest professor de biologia de Vila-real que, ara per ara, deu ser dels pocs que fan novel·la de gènere en català. I és d’agrair, sincerament. Perquè, en essència, sempre ens quedarà el romanticisme militant. O dit d’una altra manera, el plaer de llegir un llibre pel simple fet de fer-ho. Perquè ens mou la curiositat, o perquè simplement ens agrada endinsar-nos en trames, subtrames i personatges que ens connecten amb la gran fascinació derivada d’una història ben contada, més encara si la raó són les mosques, o una plaga de mosques, o ben mirat una sèrie d’ingredients, diguem-ne biològics, que converteixen aquesta novel·la en allò que hom anomena thriller. Thriller biològic, ni més ni menys. De fet, la protagonista principal és una mosca tropical anomenada pseudoterebra, àlies la bichera, a partir de la qual s’articula tot allò que és susceptible de ser criticat o apreciat pel proïsme: la classe política, la Universitat, la sanitat, el turisme del segle XXI, i en darrera instància, la gent, la gent normal i corrent. No sé, llegint aquest llibre m’ha vingut a la ment una de les meues pel·lícules favorites: Jaws, que ací es va traduir com a Tiburón. Potser Colonques n’és fan, no ho sé, però el paral·lelisme és clar. I és que tant allà, a Amity; com ací, a València; tant a la pel·lícula d’Spielberg, com a la novel·la de Colonques hi ha els mateixos patrons, al marge de l’època que separa ambdues creacions. Primer, els diners; i ja després, el sentit comú. D’ací que m’agrade tant llegir per plaer. De tant en tant, un s’endú la magnifica sensació de descobrir que la literatura és capaç de retratar allò que la realitat amaga.

Fum de fàbrica

Ja no s’estila el fum de les fàbriques, ja queda lleig en el paisatge de les ciutats sostenibles i amigues de la infantesa. Futur en net. Per això han proliferat tant els polígons industrials als afores de les ciutats, per això hi ha tanta diàspora laboral camí d’avingudes numerades i per això, un servidor es queda sorprés davant la llunyania d’un fum que s’albira en l’horitzó mentre la rutina avança a ritme de proclames mediambientals i a toc d’eslògans biodegradables i compostables. Allò grotesc ja no existeix, diuen, però és clar que existeix, de vegades en països del tercer món, de vegades amagat entre naus del sector terciari, i molt sovint camuflat en operacions immobiliàries que se’n diuen de progrés i que són tot el contrari: retrocés. «Però què estàs fent?», em pregunta aleshores un alumne mentre fotografie el fum d’aquella fàbrica. «No res, no res, coses meues. Tornem al tema». Però fins que conclou la classe, ja no puc deixar de pensar en aquella mítica pel·lícula en què un grup d’amics veia trencat el seu dia a dia no per una fàbrica o per un poble lliurat al fum de la metal·lúrgia, sinó per una guerra absurda com la del Vietnam. El caçador. Obra mestra. Tot i que al marge del cine, és cert: la contaminació mata i el fum és tòxic. I no, ara ja no n'hi ha tant com antany, ha estat desplaçat, o suprimit, directament; però això no vol dir que no ens avise. De vegades, reapareix. Altres vegades, es reivindica fidel al refranyer: per fondo que es faça el foc, aquest respira. I sempre, sempre, ens indica que no és l’únic mal d’aquest país. Perquè la vida continua, sí; el temps passa, també; i els missatges canvien. Però la hipocresia és la mateixa, s’adapta fins i tot al fum, al fum de les fàbriques.

Roma i els pins, i tot.

Els pins de Roma són molt bonics. I sempre que visite la ciutat de la qual no voldria anar-me’n mai, se m’apareixen com el primer dels símbols que retindré fins al pròxim encontre. Pins pinyoners. Podats meticulosament per formar una copa perfecta i emblemàtica, tot i que afectada d’un temps ençà per una plaga d’aquestes globals: la cotxinilla tortuga, que és quelcom així com el morrut roig de les palmeres mediterrànies. Vull dir: allí cotxinilla, ací morrut; sense que tinguen res a vore ambdós paràsits més enllà d’aniquilar el que el turisme no és capaç d’aniquilar per complet. Perquè ací és on entre jo, i tots els meus. Els turistes! Amunt i avall d’una ciutat inacabable que, a última hora i amb el temps afegit, ens regala un parell de dies més després del gran diluvi europeu i després de la cancel·lació d’un vol que no, pel que es veu, no volia ni podia enlairar-se cel enllà. Així que jornades clares i redones després de la tempesta. I passejades infinites entre sampietrinis infernals però gustosos. I ara un cafè, i després un altre, i en acabant un gelat, o un spritz, o una copeta de vino biancho o rosso. Tot bo. I tan infinit com les escales de la Piazza di Spagna. I així successivament...

Quin gran plaer albirar el Circo Massimo recolzat sobre el tronc d’un pi robust i resistent, d’aquests de corfa vermella, dels que foren plantats per un dèspota anomenat Mussolini que alguna cosa bona havia de fer: plantar pins, per exemple, molts pins, tants que ara alguns els anomenen pino romano en compte de pi pinyoner, que és el que són en realitat. Però bé. S’estén aquesta espècie de pi per la via imperial que condueix al Colisseu, i al Fòrum Romà i el Turó Palatí, i allà on un estaca la mà en un boca enorme, i també allí on es veu la cúpula del Vaticà des del forat d’un pany. I, entre una estampa i una altra, cadascuna igual o més especial que l’anterior, un no pot més que apreciar la magnanimitat de tot plegat i anhelar que les mil postals que s’obrin al seu davant no s’acaben mai malgrat les inclemències del temps i de la fe. He dit! Del temps i de la fe. O a l’inrevés. Perquè fou la fe, en primer lloc, el que va impedir que entràrem a la Capella Sixtina. No la nostra, evidentment, sinó la del Papa, que hi era dins. Acceso vietato. I fou la pluja, en segon lloc, el que va convertir l’obligada visita a la Fontana di Trevi en una odissea inoblidable que va acabar com havia d’acabar: banyats de cap a peus. Desig concedit, en qualsevol cas. I per acabar-ho d’adobar, un bon sopar. I un bon dinar. Xicoira, carxofes, satimbocca. I pasta per a avorrir... Així que sempre ens quedarà la gastronomia de la città eterna. O les meravelloses vistes des de Castell de Sant’Angelo. O les nits perfumades de llums tènues i ponts enfosquits, amb el riu Tíber serpentenjant enfurit entre totes les obres d’art disperses per les places i els carrerons. Un privilegi absolut, perquè no hem descobert res, la bellesa és ben sabuda i per això no continuaré. Simplement, hi tornaré quan puga ser —hi tornarem!—, i serà aleshores quan reveurem de bell nou el Panteó i la Piazza Navona. I serà aleshores quan reformularem, una vegada més, aquesta pregunta digna de la síndrome de Sthendal: com és possible tanta bellesa? Només cal romandre uns minuts davant del Moisés i la Pietat de Miquel Àngel...

Tanmateix, o això diuen, tot s’acaba. Sí. Per bé que el bon sabor perdure gràcies a la literatura o gràcies a títols cinematogràfics que recorren fil per randa el viatge per excel·lència que alguns privilegiats com jo es poden permetre: Vacances a Roma. I la preciositat de divagar per la capital italiana amb la meua particular Audrey Hepburn. O la gràcia de veure els fills contemplar allò que penetra al seu dedins com un record inesborrable.