Cèrvids

El bosc desperta compassat amb les primeres boires hivernals. Un capa de gel cobreix les praderies i pinta de blanc tot allò que ahir de vesprada era verd i tan verd, roques cobertes de molsa que posseeixen el romàntic passejant. A la recerca dels últims bolets, ja en procés de descomposició com a conseqüència de les temperatures gèlides, els sorolls de la natura ocupen l’instint d’aquell que s’hi ha deixat caure avui. I de sobte, li crida l’atenció una manta espessa d’herba fresca i humida sense cap badall en el cel que li done claredat. Pins interminables que amaguen la profunditat del no res. Costera amunt, el crepitar de les branques caigudes anuncia que el bosc cobra vida mentre s’enfila cap a les crestes del cim. I una manada de cèrvids capta l’objectiu de la càmera i immortalitza un instant meravellós. Són cabirols i n’hi ha un gavadal! Pasturen tranquils després de les successives batudes que els caçadors de la zona encapçalen orgullosos setmana rere setmana. I ara reposen sense l’estrèpit dels tirs. Alguns es queden paralitzats davant la presència del visitant perdut i inofensiu, un segon, només un segon, i de seguida marquen el camí que traça el mascle dominant, majestuós, cornamenta poderosa. L’aspecte llobregós de l’espai convida a buscar més moviments d’aquest estil entre l’espessor i el temps s’accelera quan s’escolen alguns sorolls diferents al brunzir del vent. Crec, crac, crec... Aleshores hi apareix, estampa imponent, galopant sense enemics ni oposició, si fa no fa a uns cinquanta metres, taca blanca en el cul que s’esvaeix alertada per la presència d’aquell que, feixugament, entropessa amb les pedres, que s’esvara pel terreny, que s’embolica amb les argelagues i els esbarzers. Caigut en terra, la batalla resulta desfavorable per a un oponent de ciutat. I rendit, torna a la clariana de la font on un altre grup nombrós de cèrvids se’l mira familiaritzat. Desapareixen sense pressa conscients que els humans es divideixen en dues categories: els que disparen i maten; i els que se sorprenen perquè encara queden llocs en el món on la natura es lliure i salvatge.