dimarts, 14 de juliol del 2015

EL RETORN DE L'HONGARÈS, Anna Moner (Ed. Bromera)

Cementeri de Père-Lachaise (París)
Potser fou per manca de motivació, potser per falta de temps i espai, o segurament per les dues coses alhora, què en sé jo, però el cert és que la primera novel·la publicada, i premiada, per Anna Moner, Les mans de la deixebla, no la vaig poder assaborir, de fet, ho confesse, la vaig abandonar, reclosa a contracor en el prestatge dels reptes com si es tractara ara d’una ascleta clavada que algun dia, no sé quan ni com, em trauré definitivament. Una derrota dormida. En un primer moment, l’adquisició de la seua segona novel·la, El retorn de l’hongarès, em va produir un efecte semblant, amb la remor de negativitat que sol envoltar-me quan agafe un llibre sense saber el camí que hi amagarà, amb uns preludis lectors relacionats en excés amb els prejudicis sorgits arran de l’intent de lectura d’aquella primera novel·la: tema desconegut, llenguatge barroc, sintaxi complexa... Per què, doncs, aquest llibre? Per què no un altre? En fi, al remat vaig tirar pel dret i, a poc a poc, he anat mastegant fulls, sense pressa, avui un poquet, demà un altre poquet, tot rememorant alguns espais emblemàtics de la ciutat de París, tan present per a qui ens estimem les ciutats monumentals i infinites: Montmartre, Blanche, Place de Clichy, Pigalle... i, sobretot, sobretot, el cementeri de Père-Lachaise, laberint de mort traçat sobre llambordes centenàries, allà on comença i acaba tot l’engranatge d’una novel·la que ara sí, ja ho puc dir, m’ha semblat extraordinària. Perquè, després de tot, només era això: paciència, atenció, continuïtat; aspectes imprescindibles, tot siga dit, per a gaudir de la rica narrativa d’una escriptora nostrada, de Vila-real (la Plana), que es diu Anna Moner. El retorn de l’hongarès és, per això, un thriller molt suggerent, un triangle d’històries complementàries que van i vénen amb un segle de diferència, des de finals del XIX a principis del XX, molt ben condimentat amb els ingredients més clàssics del gènere gòtic, sempre macabre, turbulent, fosc, psicològicament colpidor, a cavall entre l’experiment i l’inici de la ciència moderna. Els personatges, brodats, despleguen, de fet, el ventall de les essències més proclius al romanticisme tenebrós: ments brillants però torturades, cultura a flor de pell, cabarets i erotisme libidinós, nits que oculten els pecats, els secrets irresolts de la màgia, morts esquarterats i crims brutals... I entremig unes figures que alimenten la morbositat: l’assassí en sèrie, l’inspector de policia, el forense, la carnalitat femenina. Crec que Edgar Allan Poe estaria orgullós d’aquesta novel·la, escrita ara per una dona de negre, talment com un gat, sinuosa, embriagada de novel·les com El perfum, el terror fet literatura, la ficció que ens supera i ens fa estacar els dits en les pàgines que se succeeixen sense a penes immutar-nos, atents al devenir d’allò que en altres latituds més mundanes ja comptaria amb un projecte cinematogràfic. Gaudirem igualment, clar que sí.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...