Encanyar

Foto gentilesa d'Anna Cuenca Arnal

Més que un costum, l’acte d’encanyar, enforcar o falcar un bancal de tarongers, es tracta d’una pràctica agrícola molt destra que degut a les circumstàncies que envolten el camp valencià actualment ha passat a un segon pla, arraconada pels costos econòmics i laborals que comporta per al llaurador. Bàsicament, consisteix a col·locar canyes en les bragues de l’arbre a fi que les taronges no toquen terra ni agafen humitat, evitant alhora que es podrisquen o que les branques més carregades de fruita es partisquen com a conseqüència del pes. La tradició, o més aviat la saviesa popular, diu que les canyes que s’utilitzen a tal efecte s’han de collir en una època determinada, concretament en la lluna minvant de gener, en el seu punt òptim, sempre amb l’objectiu que no es tinyen i duren el màxim temps possible una vegada estan col·locades en l’arbre. Avui, tanmateix, ja en són pocs els qui fan aquesta tasca, metòdica com qualsevol altra, ja que el més habitual és comprar els garbons de canyes ja preparats a la cooperativa de torn o, fet i fet, optar per la solució més simple i, per descomptat, més barata, això és, la poda, o dit d’una altra manera, la poda industrial, una pràctica que té els seus avantatges, però que també presenta uns quants inconvenients. El més clar, sens dubte, és que enforfogueix la llenya, deixa l’arbre quadrat i amb poca respiració, sense cap criteri; i al remat contraria l’objectiu principal de la poda en si, que no és altre que l’arbre traga llenya nova. Algú podria pensar que la poda industrial no admet discussió, ja que és més econòmica, més ràpida i, sobretot, més còmoda, tot un avanç, en definitiva, en pro de la rendibilitat futura del camp. Però és evident que deixa enrere tasques tan precises com la que dóna el títol a aquest article: encanyar, altrament dit enforcar, falcar o fins i tot apuntalar; considerada ara com una filigrana prescindible reservada per als llauradors pacients, experimentats, artesans. Reservada, si més no, a tots aquells que veuen en el camp alguna cosa més que un simple mercat, orgullosos de ser propietaris de tarongers redons i bonics, el seu jardí, el seu particular paradís.