Notícies de pilota

La inauguració de l'estàtua d'Àlvaro,
 un esdeveniment primordial per a la pilota valenciana,
de veres que sí. Font: El Económico

Certament, les últimes notícies relacionades amb el món, diguem-ne social, de la pilota valenciana es mereixen tot l’escepticisme del món, sobretot pel que fa a l’essència d’un joc popular que fins ara havia sabut allunyar-se de la publicitat i la manipulació dels nostres governants. Sens dubte, quan algú et fa festes i no te’n solia fer, o et traeix o t’ha de menester. I per això mateix, cal desconfiar. Desconfiar d’un Pla Director presentat recentment per la Conselleria de Governació que no descobreix res de nou i que torna a incidir en allò tantes vegades incomplit: el suport decidit al nostre esport. Potser caldria dir instrumentalització, perquè si més no, tot fa pinta d’anar per aquest camí, per bé que un vell conegut d’aquest costumari, el senyor conseller Sefarín Caballero, ho dissimule i ho pinte tot de color de rosa, com és costum d’altra banda en els alts mandataris de la Generalitat. A la pilota, per exemple, no li calen jutges, ni comités tècnics, per això ja està el poble, és a dir, l’aficionat que acudeix regularment a les partides, l’únic i veritable jutge des que la pilota és redona i feta de pell de bou. Tampoc li cal una selecció, encara menys una selecció que es presenta com a espanyola i s’oblida del nostrat gentilici que la distingeix arreu del món, valenciana. I per descomptat, no és que li siga massa necessari endinsar-se en el camí mitjançant el qual pot convertir-se en un esport olímpic. Perquè tot plegat, això no val per a res. Com tampoc val que ara es torne a parlar d’una regularització de l’esport en les modalitats professionals de raspall i escala i corda quan des de fa uns anys existeix una empresa privada anomenada Val Net nascuda precisament amb aquest propòsit. Per a què serveix, doncs, aquesta empresa? De nou, es torna a evidenciar que la Generalitat rescata negocis particulars amb diners públics amb la intenció d’imposar el seu criteri i la seua visió de les coses. I allà que van tots, sempre darrere, sense la més mínima crítica ni autocrítica. Com a borreguets. Perquè cal ser agraïts amb qui els dóna de menjar, fidels a la idiosincràsia d’aquestes terres. Obediència, submissió! Amb aquest panorama no sorprén, per exemple, que alguns ajuntaments com ara el de Sagunt, molt versat en aquests afers, aprofiten l’avinentesa per alçar una escultura a les portes del trinquet comarcal en homenatge a Àlvaro. Deixant de banda que aquest pilotari es mereix tot això i molt més, resulta inquietant que el monument se situe davant d’un trinquet tancat, emblema de l’oblit, que no s’obri ni tan sols per al Circuit Bancaixa, la competició per excel·lència. Així que sí, la pilota valenciana pot continuar agafant les miquetes de pa que li ofereix el poder, però és evident que en aquesta partida s’hi juga molt, molt més que un simple negociet. La seua identitat, entre d’altres. Alguns, amb tota la bona voluntat del món diran: Ja estem amb el coret. O això o la mort. I, en efecte, potser el debat és aquest. Amb l’afegit que potser és millor morir sencer i amb dignitat abans que venuts a un discurs bonic que ja vorem si es converteix en realitat o en un simple joc de paraules vàlid per a avui però no per a demà.