dilluns, 3 d’octubre de 2011

Bous al carrer

Ara que s’ha posat de moda parlar i escriure sobre els bous, convindria puntualitzar breument una sèrie d’aspectes que a paréixer d’aquest costumari, paga la pena remarcar. Perquè a pesar que els bous, els bous al carrer en aquest cas, trauen a relluir majoritàriament els trets més denigrants i patètics del nostre territori, sí que és veritat que en alguns pobles, en molt pocs ja ho dic jo, també s’han conservat uns costums molt definitoris de la nostra cultura popular, com ara el fet mateix d’eixir al carrer o l’acte, supose que inconscient, d’obrir la porta de casa i convidar a berenar a tot aquell conegut que passa per davant. Perquè sí, perquè en alguns pobles de L’Horta, La Plana Baixa i La Vall de Segó, continua sent així, sobretot en un que m’agafa de prop per motius familiars i que cada dissabte combrega les més diverses variants del poble en tota la seua dimensió: Puçol, una localitat de L’Horta Nord que perpetua encara un ritual social gens comparable a la maquinària de places artificials i pantomimes taurines que els ajuntaments hi disposen per tal de celebrar unes postisses i caduques festes patronals. Existeix a Puçol un ambient casolà, un sabor especial que aconsegueix transmetre una espurna de puresa molt particular. El carrer, per exemple, no s’ocupa sinó que més aviat al contrari s’hi ofereix, el veïnat trau a relluir la seua millor cara i, alhora, milers d’aficionats vinguts d’arreu de la comarca es reuneixen a l’espera de veure com s’amolla el bou des del caixó. Molts dels presents ni tan sols arriben a seguir les correries dels animals exhibits, ja que sovint es posen a xarrar sobre els més variats assumptes: faena, crisi, política, amics, futbol... I tot plegat, dóna com a resultat un espectacle ple que sí, és molt criticable, fins i tot, censurable, però popular. I autèntic, si més no. Per desgràcia, no obstant això, ja són molts els pobles que han abandonat aquesta rutina, que han convertit els bous al carrer en un aparador comercial que actua com a reclam turístic i com a dipòsit d’una rancior empedreïda, on no importa res més que alcoholitzar-se i, ja posats, esperar a què un pobre desgraciat s’expose al bou de manera, diguem-ne, gratuïta. Sens dubte, aquesta és una bona manera de cridar l’atenció, de donar titulars als periòdics del dia següent. Camp abonat, en definitiva, per als qui estan en contra de tal exhibició de les misèries humanes i del maltractament animal. I amb tota la raó. Però no és aquesta és la qüestió. La qüestió és, de nou, si conservem els nostres arrels o no, si mantenim costums ancestrals o els deixem perdre, si ens endinsem en oportunismes polítics i esnobismes antitaurins o ens mantenim allunyats de tanta manipulació interessada. Aquest és el debat, no ho oblidem. Cal tenir-ho clar. I evidentment, cal dir-ho, sense por d’estar en terra de ningú i rebre crítiques desaforades tant per la dreta com per l’esquerra.