Esnobisme català

Un exemple de coentor catalana que es repeteix a diari en els mitjans de comunicació que emeten en castellà, això és pràcticament tots, és aquell que situa a un o una parlant de català oriental al front d’un programa televisiu o radiofònic. Si un s’hi fixa bé, comprovarà de seguida la hiperbòlica i acusadíssima pronúncia que s’hi empra per fer referència a qualsevol paraula intraduïble, topònims i antropònims bàsicament. És un autèntic show. De sobte, com si a totes i a tots els entrara la rauxa per demostrar la seua catalanitat, sonoritzen, palatalitzen, neutralitzen i velaritzen de manera més que notòria totes les grafies possibles i per haver. I no, no és necessària tanta exageració. Val que un se senta molt orgullós de pertànyer a una cultura i que, per desgràcia, no hi haja espais suficients per usar la nostra llengua, a molts no ens ho han d’explicar això, però em fa la sensació que a l’oient “nacional”, o a l’espectador en general, li importa un rave. Al capdavall de fet, l’única cosa que se’n desprén és un esnobisme que tira de tos, equivalent en gran mesura a la coentor valenciana que tantes entrades glorioses ha donat a aquest costumari. Ningú està lliure de pecat per tant, ni tan sols aquells que tant controlen la prosòdia i fonètica catalanes però que a l’hora de la veritat i per exigències del guió parlen en espanyol, pur i dur. La realitat s’imposa, malauradament. L’ESTAT, dit així en majúscula, penalitza. D’això, els valencians, en sabem un fum...

La cadena SER, un dels principals bastions de l'esnobisme català