Biena-pan-baguette

La realitat és que d’un temps ençà, l’abundància de marques i franquícies de tota mena han envaït progressivament l’harmoniosa vida que seguien els xicotets comerços situats a peu de carrer. Deixant de banda les grans superfícies, l’imperi de les quals pareix competir només amb si mateix; el cas és que d’entre tots els negocis locals que s’han desvirtuat gràcies al frenesí consumista que ens ha fet considerar Mercadona o Vidal com la quinta essència de l’empresari i l’exemple a seguir, ai mare, se’ns escapa que també alguns vells establiments mitjanament consolidats com eren els forns també se n’han ressentit notòriament. Així, bé siga per sobreviure a l’empenta de la radiació alimentària, bé siga per no quedar-se enfosquits per una aparent i coenta modernitat, s’hi han sumat sense caure en els detalls que els distingien dels invents convencionals del gremi, s’entén Lorno, Fornells, Carolina Mamipan... Avui, per exemple, és ben normal trobar-se els aparadors dels antics forns tradicionals plens de coca-cola, de donuts, de huevos kinder o de barritas nestlé, productes tots ells que es podrien comprar en un quiosc!! I avui, sense anar més lluny, també és ben clara i patent la pobresa lingüística que se’n deriva quan el client, altrament anomenat parròquia o personal, en comptes de demanar una biena s’hi demana un pan o, pitjor, una baguette; o una empanadilla en volta d’un pastisset de peix o d'espinacs; o uns muffys per unes magdalenes; o una...