Hi ha qui té un peluix entre els
seus principals records d’infantesa, hi ha qui té un cotxe de carreres, o una
disfressa de vaquer, o jo què sé, un munt de coses o objectes sobre els quals
podríem estar reflexionant durant línies i més línies fins arribar a qui té un
llibre, com ara jo, que me n’enorgullisc, de tenir-lo, no debades es tracta d’un
llibre fantàstic, mai millor dit: La història interminable. Un llibre
que, a més, em transporta a una imatge igualment fantàstica a banda de tendra i
candorosa. Nostàlgica, més aviat: aquella del dragó de la sort Fuixur en
companyia d’Atreiu sota un cel negríssim cobert d’estels i a les portes de l’Oracle
del sud. Quina preciositat! Perquè aquell dragó blanc d'escates rosades era de pelatge abundant i
voleiava al compàs del vent, com les idees, com un tren de desitjos i somnis en
direcció a la Torre d’Ivori. D’Ivori, d’Ivori, d’Ivori... Viva com uns ulls
plens, aquella torre. Retinguda la seua estampa fins avui, fins ara mateix, de
fet, de tant com hi he pensat durant tots aquests dies d’hospital assegut en una butaca freda mentre la vida emergia de nou i jo em recreava entre les pàgines
d’un llibre que m’ha servit, com antany, per a sobreviure a les tenebres del
present. Just! Aquell xiquet que jo era mentre sentia el so de la respiració assistida,
o el batec postís de totes les màquines, les gotes dels drenatges, o la gelor i el silenci agònic de les hores fosques... Supose,
per això, que cadascú necessita buscar ben al fons del seu dedins el sentit del temps, si més no la
manera de combatre el mal quan aquest assetja. I potser, qui sap, aquesta és la
raó per la qual alguns ens vinclem al passat, o l’idealitzem, o el
veiem reflectit en passatges memorables que ens obrin la ment com quan anàvem a
escola i la vida se’ns presentava al davant com un repte majúscul i complex, no
com ara, que simplement és real. Heus ací: “Aquell que mai no s’ha passat
tardes senceres davant d’un llibre, amb les orelles com una brasa i els cabells
embullats, llegint i tornant a llegir, oblidant-se del món que l’envolta i
sense fer cabal de la gana ni del fred... és probable que ara no entengui el que
va fer en Bastian”. Però jo, que sí que ho he fet, que cada vegada ho faig més,
i que tinc el gran privilegi d’abstraure’m mentre imagine mons meravellosos
estampats en els llibres, sí que ho entenc. I no és tan difícil. Sovint, les bones històries em salven de caure en el precipici del desànim i les penúries. I així
és com les esperances brollen com un germen... com en el món de Fantasia.
 |
 |
