Pel que fa a Domingo Domingo, el marc de la càmera se situa en la fèrtil extensió de tarongers de la Plana de Castelló, concretament al poble de les Alqueries, allà on un personatge entranyable i un pèl còmic, lluita per traure endavant una varietat de taronja sorgida d’una mutació en un dels seus camps. La que ell mateix denominarà Domingo Domingo, això és el seu nom, per bé que en un moment donat, de manera molt encertada i irònica, preferisca batejar-la com a Sunday Sunday. Genial, la veritat. Genial, perquè al llarg del metratge s’escolen moments en què l’espontaneïtat, la bonhomia i la contumàcia típica mediterrània es perceben de manera memorable i a través d’un valencià sense artificis ni falsedats. Heus ací unes perles: abans, els homes eren amos de la terra, ara ja no. Abans, el poble en tot el seu conjunt, en vivia plenament. Ara és impossible, abunden les multinacionals, els interessos econòmics i tota una amalgama de complexitats i pirateries que, al remat, arraconen els febles i beneficien els poderosos. Com sempre. El personatge protagonista els qualifica de pájaros enmig de la Fira agroalimentària de Berlín. Sense més. I jo crec que no hi ha terme ni to més apropiat per al·ludir a la desvergonya i la vanitat d’un món que depreda qualsevol espurna d’humilitat i senzillesa.
Possiblement, per això, és que l’humor no apareix a l’altre documental: Camagroga, la càmera del qual es desplaça cap a l’horta d’Alboraia i dibuixa la seguida menystinguda i amenaçada dels llauradors que resisteixen l’embat de la ciutat de València. Antoni Ramon, la seua filla i el seu net, fonamentalment. Tres generacions aixoplugades sota un malnom que desprén un lirisme extraordinari: un ocell, una merla i un vol entre el cel blau. Els Camagroga. Tanda rere tanda. Sèquies hereves del món àrab. I entremig, el conreu artesà de la xufa. Simetria, perfecció i camps en guaret. Un any sí, un any no. Perquè a l’horta sempre hi ha faena, el paradís de les cebes, les creïlles, les faves, les tomaques, les albergines... I en paral·lel, també, un drama molt dur i incontestable: un món envellit i en decadència, un paisatge preciós però lliurat a l’especulació i a les prebendes, tristament maltractat. Solcs perfectes de la terra que es mostren, alhora, descarnats i indefensos enfront la banalitat, la incomprensió i l’oblit d’un món que ja és vist com una postal, no com una forma de vida. «Estic cansat», diu el protagonista principal, pell tosca, mirada agra, sense somriures innecessaris ni impostats. Un llaurador. «Estic cansat», repeteix. Realitat amarga d’una injustícia que avança mos a mos. Xamada a xamada. I així fins que la mort visite aquells que veuen la terra com una eterna paradoxa de la vida. Sacrificada i exigent, sí. Però bella, sobretot això, bella. I lliure.
