I
finalment, del ventall d’alternatives que es presenten sovint en una efemèride
tan assenyalada com el 9 d’octubre, un servidor opta pel trinquet. Així, en
cru, perquè possiblement siga un dels pocs espais on la política i els
discursos buits de la concurrència no tenen cabuda ni són ben rebuts. O passen
desapercebuts, almenys. Pilota valenciana. I a Guadassuar, per a més inri, cor
de la Ribera Alta, el dimecres nostre de cada setmana, sense artificis ni
galindaines pròpies de la faràndula que aprofita aquestes diades per a emmerdar
el pati i amollar brofegades institucionals amb motiu de la senyera coronada i
no sé quantes hòsties més. Tota per a ells. La senyera, dic. Perquè ja no m’importa,
això. Anys enrere en feia, de cas. Però ara ja no. Ni per a bé ni per a mal. De
fet, tampoc acudisc ja a la manifestació vespertina pel País Valencià, que és
l’únic que m’interessava realment de tot plegat. Les raons? Per a què
explicar-les. Massa tràfec, massa cacau, massa de tot. I això sense comptar amb
el tren, el tren de rodalia, ai el tren! Calvari, calvari, calvari. Madrid,
menys de dos hores. Tren de rodalia, en
canvi? Una merda. I una puta vergonya! Així que sempre optaré pel trinquet. Sempre.
Perquè el tinc a tocar. I perquè és valencià, que collons, segurament més
valencià que qualssevol dels ninots que es passegen per la capital del regne durant
el 9 d’octubre orgullosos de ser tan provincians i tan manifestament espanyols. Espanyolíssims! Día
de la Comunidad. Poble dissolt. Poble assimilat. Poble mort.
Trinquet com a refugi literari, heus ací. Consol típicament romàntic, perquè és allí, sobre l’escala i les galeries, que es sent encara el batec de les paraules
vives, de l’espontaneïtat moribunda. I és allí on es percep encara la màgia dels crits que
retronen, i els ànims dels aficionats, i la veu del marxador donant de cinc o
donant de deu. I aquell home que crida pajarito quan la partida fa
l’últim sospir i alguns encara tenen forces per fer barret en el bar del nou
trinquet. I del poble. I del país. 60-45. Vells coneguts hi vagaregen, adés i ara, Dani Miquel, el
cantacançons, per exemple, amb qui xarre que xarraràs. I Ricard Santandreu,
pilotari en retirada, de Castelló sense
ribera, raspador en el seu dia, que retorna a un temple comarcal de la vaqueta
cinc anys després de no trepitjar-lo per qüestions que no venen al cas. La gent
l’abraça igualment, clar que sí. I el saluda. I l’aprecia. Perquè, al remat, al
trinquet es congreguen afectes, i estimes, i velles batalles. I tots es
comminen a retornar dimecres que ve, que ja no serà 9 d’octubre, sinó 16. I ja
no jugarà Puchol ni Francés de Petrer. I tot continuarà igual, però sense la
remor d’aquells que ofrenen glòries a un país de pacotilla que abandona la
pilota i el trinquet al mateix ritme que la llengua i els costums. Fidelitat al
vol d’una esfera de vaqueta que no entén cap altra cosa que el preu del seu jornal.
