divendres, 31 de gener del 2014

Sorolla

Soroller en plena producció
Joaquím Sorolla
Escriure sobre botànica no és molt costumista, és cert, però segons un bon amic i millor biòleg, el soroller és un arbre que suporta bé les sequeres i també les poques atencions dels llauradors, conegut a bastament per aquells que foren xiquets ara fa cinquanta anys, en una època on no hi havia gaire llepolies i calia conformar-se amb la temporalitat dels gínjols, els tramussos, les mesuretes d’olives, les xufes remullades i, com no, les sorolles, una fruita d’abans, de les de sempre, de les que, per desgràcia, han estat aniquilades per l’agricultura moderna. Unes paraules, aquestes, que almenys són definitòries d’una certa quotidianitat, reflex d’una època on els menuts estaven en contacte directe amb la realitat més pròxima, jugant en el carrer del poble, entre els caminals dels camps, descobrint espais naturals... En efecte, el soroller és un arbre autòcton, propi del sud d’Europa i el nord d’Àfrica, sempre criat al caliu del Mediterrani, normalment catalogat com a arbust a pesar que pot arribar als deu metres d’alçària. Pertany a la família de les pomàcies, amb branques espinoses i un fruit vermellós o groguenc, de polpa dolça-aspra agradable. En català rep generalment el nom d’atzeroler, derivat d’atzerola, un terme amb etimologia àrab (az-za’rura) que a terres valencianes ha pres les formes dialectals de soroller i sorolla. Per diferents circumstàncies, és un arbre que ha arribat als nostres dies un tant desdibuixat, ja que els seus peus han servit per a empeltar-lo, entre d’altres, de pomeres i pereres. A més a més, no sol donar fruits regularment, aspecte que ha contribuït, en gran mesura, al seu desconeixement. Ves per on, el soroller, i més en concret, la sorolla, té un ressò internacional, no debades és el cognom d’un dels artistes valencians més universals, Joaquím Sorolla (1863-1923), que va nàixer al Cabanyal (València) i s’erigeix avui en testimoni, en aquest cas artístic, de l’existència, antany més estesa, de la fruita en qüestió: la sorolla, delitosa i saborosa, dispersa actualment, difícil de localitzar, molt apreciada encara pels amants de la natura típica d’aquest racó de la Mediterrània. Tot plegat, molt interessant.  

4 comentaris:

Alexandre ha dit...

L’etnobotànica és un territori carregat de ciència costumista. Per posar un exemple, recordem l’enyorat Joan Pellicer, a la recerca dels secrets i els usos ocults de la nostra botànica.
Ha estat veure “sorolla” al blog i la imatge d’un soroller carregat que m’he vist en la necessitat d’escriue dins un blog que sempre té sorpreses i motius d’encant. Fa més d’una dotzena d’anys que vaig plantar un soroller al jardí. Després, l’ajuntament me l’expropià, però encara és en peu i fa sorolles al mes d’agost. Tantes que enguany he elaborat una confitura amb la seua carn escassa i amargant.
Curiosament, un dels llocs on he vist més sorolles juntes ha estat a la comarca de la Matarranya, concretament a la població de La Sorollera. Uns fruits tan petits no són comercials als mercats i imagine que la seua extensió deu ser residual.
Sempre he vist en les sorolles aquella fruita que Josep Carner anomena “serva” (crec que al Maestrat i per altres indrets diuen “serva” al fruit i “servera” a l’arbre) i que ha donat peu a aquell poema gloriós de “Les serves endreçades” (dins "Els fruits saborosos"), on una dona prepara els fruits en una cambra com si es preparara per a la pròpia mort: “A la polida cambra que fa un aroma d'herbes...”


Secretari ha dit...

BEnvolgut Àlex, moltes gràcies pel comentari. SEgons m'informen la servera és un arbre diferent al soroller. POts mirar ací per comprovar-ho: http://caherbolari.blogspot.com.es/search/label/SERVERA

Alexandre ha dit...

Sí sembla que serva i sorolla/atzerola són dos fruits distints. El Sorbus domèstica (azarollo en castella) i el Crataegus azarolus (acerolo, en castellà). Però si que havia llegit que per Castelló la sorolla i la serva designen el mateix fruit (http://blog.castello.es/index.php?blog=1542&title=serves_i_sorolles&more=1&c=1&tb=1&pb=1)
Ho podríem preguntar al Dani Climent, expert en costumari botànic. Per cert, Daniel Climent, l’autor de l’herbari, parla de les atzeroles i les seues variants en aquest vídeo a l’Octubre: http://www.youtube.com/watch?v=eaITKcazTa4
Sorolles, atzerloes, per una banda i serves per una altra. Mirarem de diferenciar-les i, si trobem l’ocasió, de menjar-ne:
• http://ca.wikipedia.org/wiki/Atzeroler
• http://www.laparladoliva.com/2013_08_20_archive.html

Daniel Climent Giner ha dit...

Xé, acabe de veure aquesta entrada en bloc; gràcies Alexandre.
En efecte, en el reportatge que em van fer [i que no em van enviar prèviament per revisar-lo] van incloure imatges de serves quan estava parlant de sorolles.
L'error potser es deguera, com apuntes molt bé, a què els documentalistes de Punt 2 tingueren relacionat el nom "sorolla, serola, atzerola" al fruit de Sorbus domestica, quan és un fitònim molt localitzat a zones septentrionals del País Valencià, mentre que el fitònim habitual a tot el nostre àmbit lingüístic per al fruit que hi apareixia és "serva". Gràcies per les precisions que aportes, i per haver detectat i posat de relleu l'error del reportatge, ja que així ens permet corregir-lo tot i que només siga per escrit.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...