Sèquies

En efecte, l’ús de l’aigua per al reg és una qüestió delicada que ha provocat nombrosos enfrontaments al llarg del temps. De fet, encara avui és un tema d’un marcat caràcter demagògic que enfronta, fins i tot, comunitats autònomes amb interessos i negocis de diversa magnitud i consideració, mai relacionats amb el camp a tot açò, com ara el derogat Pla Hidrològic Nacional (PHN). Deixant de banda però, la història i les diferents corrupteles que es deriven de tot plegat, el cas és que durant molts anys les disputes entre la classe política han amagat també una sèrie de detalls molt poc interessants per als qui només veuen el camp i, sobretot, els seus usuaris, com un conjunt de votants fàcilment accessible. L’ofici de regador, sense anar més lluny, ha desaparegut ja en moltes comarques sense que això represente cap drama nacional. I, avui, les sèquies vives per les quals baixa aigua neta ja només perviuen en algunes petites bosses d’horta que resten al nord de la ciutat de València. I no sense problemes, tot siga dit de pas. Algunes d'elles s’han recobert de formigó, deixant enrere, de retruc, el seu aspecte feréstec i ancestral: de terra. Es pot dir, al mateix temps, que en gran part del país, les sèquies s’han convertit en canals secs on s’acumulen restes i més restes de terra, deixalles i porqueries diverses. I d’altra banda, des de la irrupció massiva, i abusiva, del reg per degoteig, aquesta xarxa d’artèries interminables herència rica del món àrab, també s’ha fet malbé o, directament, ha estat destruïda atenent la seua nul·la funcionalitat actual. El sistema del reg per degoteig, discutible de totes totes, ha comportat alhora que costums antany tan saludables i refrescants com banyar-se en una sèquia o en una bassa de camp s’hagen perdut sense remei. I a més, també ha provocat un oblit sistemàtic d’aquelles estampes bucòliques com la d’un regador intentant refrescar un meló o una cervesa al bell mig del discórrer de l’aigua. Resulta molt trist, també, comprovar la pèrdua de certes rutines pròpies dels llauradors que necessitaven regar, com se solia dir, fora de tanda: en aquest cas es regava de nit. I és, en gran mesura, patètic, que molts d’aquells plets que han fet famós aquest Patrimoni de la Humanitat que és el Tribunal de les Aigües de València, hagen quedat reservats per a les novel·les valencianes de Blasco Ibáñez. O per als turistes, en tot cas. A hores d’ara, després de tot, pocs són els que s’encurioseixen amb l’etimologia del terme sèquia, procedent de la llengua àrab (saqiya), excavació llarga i estreta revestida de pedra o rajoles. Com també són pocs els joves valencians coneixedors que una de les sèquies emblemàtiques de la comarca de L’Horta, Mestalla, dóna nom a l’estadi del València C.F. O que abans es regava a manta. O que es regava en qualsevol cas. O que, en definitiva, els veïns d’aquestes terres, ara tan mecanitzades i tan abandonades, teníem un patrimoni molt valuós que s’ha deixat arrastrar, de nou, per aquest mot tan banal com proporcionalment perillós: el progrés.