LA VIDA ABISMAL. Ventura Pons

Una pel·lícula que val la pena veure, no tant perquè siga bona sinó perquè està basada en una novel·la sensacional de Ferran Torrent, és La Vida Abismal de Ventura Pons. Emmarcada en la València dels anys setanta i en els espais més noctàmbuls i crematístics del moment, representa un retrat, al meu paréixer, esplèndid, de la vida al límit que portaven alguns personatges prototípics de la fauna valenciana, tot un espectacle antropològic que s’endinsa en l’actitud rebel i passional dels seus protagonistes principals: Ferran, un individu fracassat i lligat per les circumstàncies de la rutina pobletana; i el Xino, un tafur convertit en mite i que entén la vida a partir de tres premisses certament acollonants, el joc, la sort i el risc. En definitiva, tot un espectacle que s’adoba sobretot a partir de la figura d’Òscar Jaenada, l’actor que dóna vida al Xino i que s’expressa amb un valencià molt més que meritori. Més prompte extraordinari.

Toponímia urbana II: Eufemismes

Continuant amb el tema de la toponímia urbana, sí que m’agradaria comentar, ja que ens hi posem, algunes qüestions derivades que em fan pensar massa sobre el significat d’un terme a bastament utilitzat en aquest costumari: meninfotisme. A hores d’ara de fet, ja no sé si es tracta d’una manera d’aillar-se de tot o, ben al contrari, de dissimular les vertaderes intencions ideològiques del personal. Perquè és la vella tàctica: un es declara apolític, altrament dit meninfot, i al dia següent fa campanya contra el cava català o, encara millor, s’hi afegeix a un d’aquests grups multitudinaris que circulen tan alegrement pel Facebook: un millón de voces contra Zapatero; o ximpleries per l’estil. Ridícul, i al mateix temps hipòcrita. Deu ser la modernitat. O la incultura, què en sé jo. En qualsevol cas, molt preocupant, més quan es comprova la suposada innocència que es desprén del tema que torne a tractar avui, això és, la toponímia urbana. No és casual ni meninfot, en aquest sentit, que la plaça de l’ajuntament de València tinga un nom tan genèric, i alhora tan insuls. Però sí, és així. Abans, almenys, ho deien clar, o plaza del Caudillo, o plaça del País Valencià. I punt. Tot al contrari que ara, que abunden les nomenclatures vagues, aquelles que ho diuen tot però que en realitat no diuen res: els eufemismes. Allò que s’exemplifica perfectament en cada una de les avingudes, carrers o places que hi recorrem: plaça Constitució, avinguda de les Corts, carrer de la Democràcia, carrer dels esports, carrer Carretera Nacional, plaça Comunitat, carrer del dret a votar... Tot molt patètic, i tot plegat també molt avorrit. I això que sempre ens quedaran els noms dels camins de camp. O en tot cas els personatges apolítics que esborren part d’algunes plaques emblemàtiques sense caure en el missatge resultant, com ara aquell bajoca del meu poble que a l’avinguda del País Valencià li llevà justament el substantiu país: avinguda del Valencià fou el producte. Si és que cal ser ignorant...

Reductes

És contradictori però un costum indefectiblement lligat al trinquet que se salvarà de les noves restriccions imposades per la llei antitabac serà, ves per on, el de fumar. I és que fidel a la idiosincràsia popular que es respira pels ambients més anacrònics, el fum continua sent un dels detalls que conformen l’atmosfera dels nostres trinquets, clars exponents a tot açò del terme reducte en tota la seua extensió. Reducte lingüístic, reducte cultural, reducte social, i ara també reducte i refugi dels fumadors de cigarrets, puros i caliquenyos més empedreïts. Autèntic si més no.

Toponímia urbana: el nord del Palància (Sagunt)

Com que ja fa un temps que no dic res sobre Morvedre i és el meu poble de naixença, avui m’he decidit a escriure sobre una qüestió que a mi, almenys, m'ha suscitat interés: la toponímia urbana. Així doncs, prenent com a referència els nous carrers, places i avingudes del nord del Palància de Sagunt, és evident que no sonen igual aquests noms: Rosanna, Salt del llop, Partida de l’Òliba (lechuza en castellà), Tres barrancs, Les parretes, Alquerieta de Roc, Montíber, Alcalde Blasco; que aquests altres, per exemple, de la platja de Canet d’en Berenguer: Flor de Mayo, La barraca, Cañas y barro, La Catedral... I és que, per bé que un admire Blasco Ibáñez, no s’ha de perdre de vista que fins i tot en un tema com aquest es pot evidenciar la sensibilitat o, si de cas, el meninfotisme, amb què alguns ajuntaments afronten uns detalls, els toponímics, tan definitoris de l’espectre que, de tant en tant, sobrevola aquest país: la identitat popular.

Ni carn ni peix

Potser és un tema delicat, però a mi em fa molta pena comprovar l’avorriment que les successives lleis antitabac estan provocant en la rutina diària del poble i la societat en general. És ben cert que d’ençà que han estat promulgades, una gran part de persones ha pogut gaudir de converses fins aleshores inexistents a la porta del seu treball. Però també és veritat que si fixem la vista cap endarrere ens trobem amb una gran quantitat de detalls ja extingits que, sens dubte, ens fan pensar en un ensopiment progressiu dels nostres costums i en una dèria incansable per situar-se en allò que en diuen punt mig, en la neutralitat, en allò políticament correcte, en el que no és carn ni és peix, en definitiva. I no, per ací no. El temps ve demostrant, per exemple, que Humphrey Bogart era més elegant quan fumava. O que les pel·lícules del Vietnam adquirien més sentit quan els soldats xamaven sense parar. O que aquell programa que irritava alguns però que era fenomenal, Qué grande es el cine, no haguera reeixit sense la capa de fum que sobrevolava el plató. O que Santiago Carrillo ja haguera mort si no fóra pel tabac. O que els crits des de la banqueta d’aquells collonuts entrenadors de futbol, com ara Clemente, hagueren mancat de consistència si en el seu moment no s’hagueren pronunciat amb un cigarret en la mà. O com tantes i tantes coses. Què no dir d'Ovidi, de l'enyorat Ovidi Montllor... Així que sí, potser les lleis antitabac són indispensables, obligatòries, etcètera. Però alguna cosa em diu que, com tot, necessiten una miqueta més de mà esquerra, l'espurneta de vitalitat i inconformisme que el poble aporta per tal de no convertir la nostra existència en un oasi de formalitat i excessiva falsedat. Prohibit fumar doncs, però compte. Relativitzem un poc.

Qué grande es el cine, potser l'últim programa de televisió en què s'hi fumava obertament

Cròniques taurines

Una qüestió que em fa replantejar-me la meua adhesió, fins ara insubornable, als bous de carrer és l’absoluta manca de criteri per part d’aquells que sostenen una festa irremeiablement dirigida a la coentor i a la pèrdua d’identitat. De fet, si s’exceptuen alguns pocs pobles de l’Horta de València i alguns altres de la Plana de Castelló, aquesta antiga i venerada celebració popular ha perdut absolutament el sentit que la feia sobreeixir, ja que, per començar, s’ha deixat arrastrar per les onades de mediocritat que obliguen a traslladar els bous de carrer a unes places artificials a vessar de turistes i bufats de pacotilla. És molt trist, per això, que s’intente qualificar una festa Bé d’Interés Cultural, quan els mateixos que la defensen no coneixen ni valoren els trets definitoris que la feien singular: caixons, rossins, portes i reixes descobertes, converses espontànies, berenars tradicionals i el carrer en tota la seua extensió. Polèmic, però tot un ritual. I el mateix es podria dir dels bous de plaça. Perquè ja ho deia Joaquín Vidal, ja: afició pura i no banal; ramat amb casta i no dopat; festa pura i poc turista; autenticitat i no negoci. I quan s'acabe, que s'acabe, però sempre amb dignitat.