La muerte tenía un precio

És tanta l’obsessió que des de Telefónica tenen per contactar amb el senyor Durbà, de tinta present, que avui, i després de incomptables trucades a casa, a ma casa, hem tallat el problema de soca-rel. ¿Está el señor Durbà? No, está muerto, y cada vez que llaman me lo recuerdan. Les opcions, en conseqüència, s’han reduït. Potser perd la línia ADSL seis megas, con router nuevo, 36 canales de televisión, instalación gratis i la figa sa mare, però és que el tema era ja qüestió d’això, de vida o mort. Així que ara només espere una cosa, que no em tornen a trucar. Capaços són, per descomptat. O que no em truquen a les deu de la nit, o a les quatre mentre em cau la baba, o que no m’oferisquen serveis gratuïts que en realitat no ho són, o que em diguen que no m'entenen perquè parle en català, o que... En fi. Que no, que tal vegada aquesta entrada no té res a veure amb l’esperit d’un espai de costums i aspectes populars, però ja que ens hi posem, les coses clares: abans no teníem mòbils, ni internet, ni hòsties amb sardina, i respiràvem igual, i parlàvem igual, i víviem igual; i érem persones, més o menys lliures, però persones. No com ara, oficialment i tristament soterrats per a una de les companyies de telefonia més insuportables, pudoroses i monopolístiques del planeta. Que els aprofite.