És tanta l’obsessió que des de Telefónica tenen per contactar amb el senyor Durbà, de tinta present, que avui, i després de incomptables trucades a casa, a ma casa, hem tallat el problema de soca-rel. ¿Está el señor Durbà? No, está muerto, y cada vez que llaman me lo recuerdan. Les opcions, en conseqüència, s’han reduït. Potser perd la línia ADSL seis megas, con router nuevo, 36 canales de televisión, instalación gratis i la figa sa mare, però és que el tema era ja qüestió d’això, de vida o mort. Així que ara només espere una cosa, que no em tornen a trucar. Capaços són, per descomptat. O que no em truquen a les deu de la nit, o a les quatre mentre em cau la baba, o que no m’oferisquen serveis gratuïts que en realitat no ho són, o que em diguen que no m'entenen perquè parle en català, o que... En fi. Que no, que tal vegada aquesta entrada no té res a veure amb l’esperit d’un espai de costums i aspectes populars, però ja que ens hi posem, les coses clares: abans no teníem mòbils, ni internet, ni hòsties amb sardina, i respiràvem igual, i parlàvem igual, i víviem igual; i érem persones, més o menys lliures, però persones. No com ara, oficialment i tristament soterrats per a una de les companyies de telefonia més insuportables, pudoroses i monopolístiques del planeta. Que els aprofite.dilluns, 22 de març del 2010
La muerte tenía un precio
És tanta l’obsessió que des de Telefónica tenen per contactar amb el senyor Durbà, de tinta present, que avui, i després de incomptables trucades a casa, a ma casa, hem tallat el problema de soca-rel. ¿Está el señor Durbà? No, está muerto, y cada vez que llaman me lo recuerdan. Les opcions, en conseqüència, s’han reduït. Potser perd la línia ADSL seis megas, con router nuevo, 36 canales de televisión, instalación gratis i la figa sa mare, però és que el tema era ja qüestió d’això, de vida o mort. Així que ara només espere una cosa, que no em tornen a trucar. Capaços són, per descomptat. O que no em truquen a les deu de la nit, o a les quatre mentre em cau la baba, o que no m’oferisquen serveis gratuïts que en realitat no ho són, o que em diguen que no m'entenen perquè parle en català, o que... En fi. Que no, que tal vegada aquesta entrada no té res a veure amb l’esperit d’un espai de costums i aspectes populars, però ja que ens hi posem, les coses clares: abans no teníem mòbils, ni internet, ni hòsties amb sardina, i respiràvem igual, i parlàvem igual, i víviem igual; i érem persones, més o menys lliures, però persones. No com ara, oficialment i tristament soterrats per a una de les companyies de telefonia més insuportables, pudoroses i monopolístiques del planeta. Que els aprofite.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
Quina mala llet tens! saps quina es la maxima dels comercials americans? "insisteix fins a que t'envien a la merda"...igual els d'ONO s'han format aci.
Lau.
Tranquilo Fermin tranquilo!!!! Estàs mosca oi? Doncs has fet bé, els envies a la merda, et quedes tant ample i també alliberes tensions. Ara bé, pensa que tornaran, que l'enemic no està mort, que a final de mes rebràs, com sempre, la factura i que tard o d'hora, tornaran a trucar-te. No t'adormis i estigues atent per quan, de nit i amb alevosia, tornin a trucar. Rambo no duerme, no descansa, no mea, solo vigila para sobrevivir... Viva el mal viva el capital!
Bé, tampoc estic tan mosca com pareix. Simplement volia donar-li un poc d'estètica a un assumpte que com diu Xesco mai no ens abandonarà. Des de la meua mort, per això, m'han trucat de Jazztel, Orange i no sé quina més... Total, un desastre. I tampoc és qüestió d'anar dient que estàs mort amb tanta alegria. Més quan no vaig ser jo qui ho va dir, sinó CriS. Realment tinc una dona que cada dia em sorprén més!
Bonissim Durba i la foto de Clint, encara millor!! CAGEL'HOSTIAPUTAAAAAAA...quine ganes d'arribar que tinc.
el Perdiguer
Jajajajaj, diria jo que un brindis per Cris, crec que és la millor resposta de la història a les Telefonicades insidioses...
Salut!
Publica un comentari a l'entrada