dimarts, 8 de novembre del 2022

Cerndre

Se sol parlar en llengua, i també en converses informals sobre la matèria, de paraules i expressions boniques i singulars, però sovint es tendeix a oblidar aquelles altres que es consideren difícils o més aviat imperceptibles, bé siga perquè han perdut vigència o bé siga perquè fonèticament presenten una complexitat articulatòria més que evident. I no, no em referisc als embarbussaments, res més lluny, sinó a paraules d’ús corrent fins no fa tant que avui ja formen part de compilacions i manuscrits en què, per desgràcia, el valencià, o el català per extensió, se situa a cavall del romanticisme i de l’extinció. El verb cerndre, per exemple, és una clara mostra del que dic, tant des del punt de vista flexiu com des de l’estrictament semàntic. No debades, el seu gerundi, ‘cernent’, ha derivat en una metàfora bellíssima a partir de la qual un pot indicar que plou a gotes molt menudes que no destorben però que a la llarga mullen. «Està cernent», diuen, de fet, en algunes contrades riberenques. I és genial, la veritat. Perquè tot i que no deixa de ser una perífrasi incorrecta que indica moviment (estar més gerundi), és una expressió preciosa que conviu amb una altra també situada en el llindar de la desaparició sense contemplacions: ‘està gotinyant’, amb el mateix significat. Ambdues amenaçades, en qualsevol cas, per la puixança del castellà i per l’omnipresència de barbarismes execrables com ara llovisnar o està llovisnant. Clar és que sempre hi haurà un terme estàndard: ‘plovisquejar’, però no és d’això del que estic parlant, no, és clar que no. La qüestió ara i ací és explicar com s’arriba al punt que un verb com cerndre, que en termes literals significa passar pel sedàs, es converteix en matèria retòrica amb el temps i s’incorpora, de ple dret, al llenguatge popular valencià. Fàcil. I complicat al mateix temps. Perquè cerndre, en efecte, és un verb que antany utilitzaven els forners de manera totalment natural, amb assiduïtat, no com ara, en què l’ofici sembla patir una decadència accelerada com a conseqüència del canvi de costums i la globalització imperant en forma de franquícies i establiments de restauració i pastisseria. El forner, en aquest sentit, cernia. I ho feia perquè necessitava desapegar la farina abans de fer coques, bescuits o pastissos, altrament dit tamisar. A pleret. Així que és de suposar que les gotes de farina resultants, sempre tan fines i tan pures, foren l’embrió de la metàfora final: està cernent. Però no referit a la farina, sinó a l’aigua fina, com si aquesta també passara per un sedàs abans de caure sobre el terra. En fi. Tot ho certifique ara, estupefacte, quan un amic m’ho fa saber de manera espontània i, quan jo, que sempre tinc l’alerta filològica posada en guàrdia, consulte el llibre d’un altre amic que porta com a títol Paraules en xarxa. I allí que la trobe, exultant, viva, tot esperant que un dia d’aquests ploga de manera intermitent i jo, com a valencià, puga fer servir una expressió que és equivalent, en gran mesura, a aquella altra tan coneguda procedent de l’èuscar: xirimiri. Bonica també, no diré que no. Però no tan genuïna com la derivada del verb cerndre. Cerndre. CERNDRE. Un verb nostre i tan nostre. Un verb a conservar, certament, tan genuí com impronunciable.