Batiatto i el teatre romà de Sagunt

D’artistes, per desgràcia, se’n moren molts al llarg de tot un any. Alguns pesen menys, alguns altres més. I Franco Batiatto estava entre els segons, almenys per a mi. La raó? Molt senzilla. Quan era menut, mos pares em van dur a veure’l actuar al teatre romà de Sagunt. I allò fou tan grandiós, tan magnífic i tan digne de recordar que, fet i fet, va entrar a formar part del meu vagareig per la vida a mode de solatge inesborrable. En aquells dies llunyans, a més a més, el teatre del meu poble encara no havia encetat el viacrucis arquitectònic i judicial derivat de la seua polèmica rehabilitació i, en conseqüència, seure en aquella càvea vella, decrèpita i farcida de pegots de morter franquista era un martiri insofrible que els espectadors aguantaven estoicament a fi de no ser jutjats com a traïdors de l’antic Imperi Romà. Però, és clar, amb Batiatto, això era una inconveniència molt fàcil de sortejar. Un detallet, en podria dir ara. Perquè era tal l’energia que encomanava, tal el seu ritme i tal la seua varietat de moviments estrafolaris que resultava impossible romandre assegut. Com els dervisches turners che girano, si més no. Així que tots alçats, en definitiva. I tots ballant al ritme d’una figura siciliana que es menjava l’escenari i que no necessitava, en absolut, cap ni un dels paradigmes artístics de bellesa i formació que tant de talent han desaprofitat tant ara com adés. No. De fet, era un personatge escanyolit i desgarbat, i amb un nas aguilenc que feia feredat. L’antiartista! I malgrat això, un dels més grans. Tan gran que durant els dies que actuà a Sagunt, la seua veu ressonà amb moltíssima força al meu dedins, en part perquè aquell cantant era un torrent de vitalitat, i en part, també, perquè aleshores jo vivia en un pis amb vistes al castell des d’on es contemplava tota la muntanya i tot aquell teatre, tan descobert com indefens, tan màgic com necessitat d’una reforma a l’altura de la seua història. Ho recorde perfectament, tot allò, com recorde també que, anys després, alçaren una finca davant del meu pis que, malgrat tapar la vista fabulosa de l'obra d'art per excel·lència del meu poble, mai pogué fer-me oblidar el pas de Franco Batiatto per l'escenari local. I així fins avui, quan la seua mort m’ha fet escoltar, de bell nou, aquelles cançons fabuloses. Una vecchia pretone, con un cappello e un ombrello di carta di riso e canna di bambù...