Coronavirus. Capítol 17: 'Imatge de la mar'

I arribat aquest dia, comprove amb satisfacció que no tot són dades de contagiats, de morts i de curats per coronavirus, sinó que també abunden per les xarxes socials algunes convocatòries que paguen la pena i que, per bé que estiguen directament relacionades amb el mal que ens té confinats, tracten de traure el costat bo de les coses, de les persones i, tot plegat també, dels paisatges que estimem. En aquest sentit, em centre en una que m’ha fet somiar i que m’encanta, perquè l’única cosa que demana és el fet de compartir una imatge de la mar, de qualsevol aspecte de la mar, així sense més. Senzillesa absoluta. Clar i ras. I aleshores pense, de seguida, en una imatge que em ronda de fa temps i que en el seu dia em va reportar sentiments positius i bells, contrària, molt contrària, a aquesta època repleta de negativitats i pors. I no, la convocatòria en si no demana cap descripció ni cap altre tipus de text que la definisca, però com que jo això no ho puc evitar perquè no entenc la vida sense lletra, em decidisc també a aportar unes poques paraules que giren al seu voltant. I heus ací... Si no m’equivoque, la imatge en qüestió fou presa al Grau vell de Sagunt, allà on tantes vegades els oriünds conscients de ser això, precisament, oriünds, afirmen que el temps s’ha parat. Allà on perviuen unes quantes casetes que donen forma a un sol carrer i on la rutina discorre solitària però assetjada per un terreny industrial que malmet un paisatge d’allò més corprenedor. No són poques les vegades que he anat, jo, al Grau vell. A pescar. O a banyar-me. O, simplement, a passejar. Allí tot sol, només amb la companyia de les gavines, entre pedres i roques de color negre producte de l’escòria acumulada per l’antiga factoria de ferro del Port de Sagunt. De vegades, quan el dia fa bo, o també en els capvespres de tèrbol atzur i ambient humit, un es pot quedar indefinidament atrapat per l’horitzó. Perquè no cal res més tampoc. La gavina vola, doncs, harmoniosa, inclinant el coll a la recerca de desfets dispersos per les cales que es formen entre les comarques de l’Horta i el Camp de Morvedre, al bell mig d’un altre tresor pacífic que resisteix les envestides del progrés, la Marjal dels moros. I sí, ara que hi caic, m’agradaria saber què ocorre ara per aquelles latituds alhora tan pròximes i distants, per bé que això siga senzill d’imaginar en aquests dies d'obligat i forçós captiveri personal: calma, una profunda calma i, si se’m permet també, una incomprensió absoluta per part de la fauna que habita i nidifica per l’entorn. I, de sobte, la gavina es perd en la llunyania, inconscient d’haver estat capturada un dia per un objectiu que avui m’ha regalat una brisa penetrant plena de somnis que ara no es poden satisfer, però que hi arribaran, ja ho crec que sí. Hi arribaran. Quan tot açò acabe...

Coronavirus. Capítol 16: 'Recerques del tresor'

S’ha posat de moda, en els darrers dies, a ma casa, la qüestió de les gimcanes, altrament dit, recerques del tresor, un joc efectiu que ocupa un espai relativament llarg de temps en què la meua filla i el meu fill, bàsicament, han de superar una sèrie de proves i dificultats a fi de trobar un premi, un objecte o qualsevol altra cosa de valor imprescindible per a ells. Divertit, si més no. I com que tinc la gran sort i el grandíssim privilegi de viure en una casa àmplia i confortable, doncs encara millor, ja que això em permet utilitzar racons ocults de la meua llar que fins ara romanien inexplorats per a ells. O poc utilitzats, si més no. Racons, com per exemple, l’estudi, o la meua biblioteca personal, si es pot dir així. Sí, allà on emmagatzeme com un boig llibres i més llibres que em fan fugir, a mi i als xiquets, dels dispositius mòbils o de qualsevol altre mecanisme de terror tecnològic amb capacitat d’ensopir-nos o turmentar-nos la consciència. I qui diu llibres, diu també joguets i jocs de taula perduts pel canó de la memòria. Recialles del meu passat d’infant que, ves per on, ara em venen a les mil meravelles i em fan diversificar l’oci infantil al llarg de les vint-i-quatre hores que dura el dia. No sé, ahir, per exemple, vaig rescatar un dominó que m’havien regalat els meus iaios temps era temps; un dominó que, segons diu la caixa, és made in URSS. Així que compteu els anys. Si fa no fa, anterior a l’any 1989. Quasi res porta el diari. En un altre àmbit, també hi ha el meu preuat scalextric, al qual hem introduït millores significatives, bé siga en forma de reparació de cotxes, bé siga ampliant pistes, bé siga decorant tot el recorregut... I d’altra banda, també hi és aquest conjunt de manualitats que són de particular importància en uns dies de confinament interminable no només per als adults, sinó sobretot per a les criatures. Sobretot. La meua dona i jo les férem en el seu dia sense gaire resultat i ara, qui ens ho haguera dit, viuen una època daurada i d’esplendor. I el que en queda! M’alegra, doncs, en aquest sentit, que una de les proves a superar en les recerques del tresor que hem elaborat fins ara, siga la d’ordenar, del primer a l’últim, els mesos de l’any, que estaven allí impol·luts, en una caixa, convenientment plastificats i acompanyats per refranys i dites populars valencians. Genial. Reciclatge casolà! Menció a banda, és clar, mereix aquest joc de cartes fabulós patentat per Enric Aguilar i que porta com a títol ‘La fallera calavera’, un joc on he trobat en la meua filla una excel·lent competidora que s’enutja quan les coses no li van bé, o quan perd la partida després que jo, que també soc un gran jugador, mostre una carta inesperada. Se m’ocorre, a més, que íntimament relacionat amb les recerques del tresor que tant de joc donen durant aquesta quarantena, també hi ha els famosos escape-room, és clar que aquest encara no l’hem posat en pràctica. I alhora, pot resultar un poc contraproduent en el sentit que mai escaparem de casa, no almenys fins que les autoritats ens diguen avant i nosaltres diguem avant. Mentrestant, esperarem. I jugarem...

Mesos de l'any

La Fallera Calavera, un joc de cartes fabulós

Scalextric: Euskadi va per davant!

Coronavirus. Capítol 15: 'À punt, canal subsidiari'

No, el que va fer ahir À punt amb la mítica partida entre Genovés i Àlvaro anunciada durant tota la setmana, no té nom. I és incomprensible. Perquè mira que n’hi ha, d’hores, al llarg del dia. Mira que n’hi ha. Però, pel que es veu, van decidir que no, que de cap de les maneres, que À punt és i serà un canal subsidiari que demostrarà dia a dia la submissió cap a l’amo i cap a la cultura nacional, que no és la nostra, és clar, sinó l’altra, la que ens incrusten en el cap tant si ens agrada com si no, tot just com en els millors temps de l’extinta i vilipendiada Canal 9. Lamentable. Per no dir indignant. I en justa proporció, una mala llet comprensible per part dels bons aficionats a la pilota i tot un reguitzell d’improperis arribats des dels racons més recòndits de les xarxes socials. Perquè no és de rebut el que va fer ahir À punt amb el joc per excel·lència d’aquestes terres. No ho és. I la gent, en concret la gent que s’estima la pilota, doncs té tota la raó de protestar. En primer lloc, perquè la partida estava anunciada a les 17,25 i no a les 18. Però bé, un simple detall. I en segon lloc, perquè quan, per fi, es va dir el va de bo protocol·lari, i quan molts aficionats ja s’endinsaven de bell nou en les emocions que es congregaren en aquell temple de la pilota que fou el trinquet de Sagunt l’any 95, va i a l’extrem inferior de la pantalla apareix una frangeta que diu que a les 18,30 la retransmissió s’aturarà per donar entrada a un avanç informatiu. A un avanç informatiu! Com si la nostra vida reclosa i engabiada no fora ja un llarg i interminable avanç informatiu! Cinc minuts de rigor, pense aleshores. Que també és de lògica, si més no. Però no, que va! Que cinc minuts ni què hòsties! L’avanç informatiu en qüestió deriva en tot un noticiari, que si coronavirus amunt, que si coronavirus avall, que si el Papa Francesc està sol en la missa del dissabte en la plaça de Sant Pere, que si la figa de sa tia no sé què, que si açò, que si allò, que si morts, que si curats, que si tal, que si Pasqual... I per acabar-ho d’adobar, la compareixença del president del govern, que s’allarga al voltant de tres quarts d’hora i provoca la reacció en cadena de tots aquells que volien desconnectar o atansar-se a una finestra d’aire nostàlgic però pur, molt pur. Sanador, com a mínim. I alguns, com és natural, abandonen la retransmissió. I alguns altres, els més optimistes, o els més irònics, segons es mire, diuen, per contra, allò que el Genovés està calfant, que es tracta d’un descans per recuperar l’alè i remuntar una final que té molt costera amunt. I alguns com jo, doncs ho confesse: llance el comandament a terra i apague la tele, perquè ja està bé de tanta infàmia. Tanmateix, de tant en tant, comprove si la compareixença del president acaba d’una vegada per totes. I resulta que el president del govern continua i continua, fins que al remat, una hora més tard, se’n va. Per fi! Però ai, pobre infeliç! Perquè la partida torna, sí, però com? Doncs això: retallada, mutilada! No siga cosa que se solape amb les notícies de la nit, no siga cosa que ens perdem la repetició de les dades sobre la pandèmia que ens acaben de donar. En un tres i no res, per tant, com si tinguera vint anys i no quaranta-u, el Genovés guanya la final. I de bell nou, els plors envaeixen el trinquet de Sagunt, i les emocions, i el fervor... Samarreta roja al vent. El mite ha ressuscitat. Però quan mire el rellotge, ja són vora les 21. I la partida havia començat, en teoria, a les 17,25. Un engany en tota regla, després de tot, un engany que costarà car a la benvolguda televisió autonòmica que tants anys va costar recuperar. O no. És igual, al capdavall. Alguns ja sabem de sobres que, en efecte, es tracta d’una televisió autonòmica, amb tota la càrrega de malícia que arrossega tal terme. I provinciana, i dependent, i desarrelada, i... En fi. Aquest era el nou camí de què parlaven alguns quan la van reobrir? No ho sé, la veritat, però tampoc era necessari posar de mal toc a ningú, ni traure-li les essències més primàries, ni fer-li sentir fàstic i impotència, ni res de tot això. Sobrava, només, amb fer les coses amb gust i amb estima per la terra. Només això...

I ací, la partida sense talls: la partida del segle. Encara com!

Coronavirus. Capítol 14: 'Pertorbació'

En el capítol dels meus malsons habituals, avui n’he tingut un realment pertorbador. En ell se m’apareixia un antic company de llengua i literatura espanyoles amb qui a penes havia creuat quatre frases protocol·làries durant els tres anys llargs que hi havia compartit espai i docència. Ja em diràs tu per què, ni puta idea, la veritat. Però el cas és que aquest professor, que per a més dir era d’aquells amb l’aureola de respectable, sovint amb un posat mut i introvertit que feia feredat, se’m mostrava molt pròxim i afable, amb ganes de conversar, allí amb un rostre angulós i incisiu; entrant al bar d’un institut que en absolut es corresponia amb la imatge del bar real en el qual jo mateix havia esmorzat tantes i tantes vegades. I per a més sorpresa meua, es demanava un whisky Johnnie Walker –tampoc em pregunteu per què-, i encara més: s’encenia un cigarret allí davant de tots els presents, que el miraven amb un cert aire de perplexitat perquè és clar, estàvem en el bar de l’institut i els alumnes hi entraven i n’eixien... I ell allí, tranquil·lament, fumant amb una parsimònia inquietant. I bevent! Bevent Johnnie Walker. Veges a vore el trellat. I jo, que també estava contrariat, aprofitava l’ocasió per parlar-li de cine, perquè ell n’era un apassionat. I li comentava que durant aquesta quarantena; una quarantena, a tot açò, que no era tal perquè érem a l’institut, m’havia obsessionat amb les pel·lícules que exaltaven la violència, amb aquelles on els protagonistes eren assassins i malfactors professionals, cas per exemple de Harvey Keitel a la pel·lícula Reservoir Dogs, la pel·lícula en si que jo li explicava i que ell no pareixia valorar amb excessiu entusiasme ni conformitat. De fet, em responia que bé, Sergi, que molt bé, que seguira els meus instints, i que aquests temps de confinament eren complicats, i que el cine no era més que allò que el que voldríem que fora. Res més. Violència, doncs violència, tant feia. I acte seguit, entre xamada i glopada de whisky, ell se’m posava a contar-me una òpera o no sé què collons, perquè els detalls ja els he oblidat pel canó del meu subconscient. Una cosa molt culta i molt estranya, certament. I així estant, entrava en escena un jove professor de castellà que atenia la nostra conversa realment estupefacte. No debades, aquell que parlava amb mi, el mateix que ara fumava i bevia en el bar de l’institut, era el seu tutor de pràctiques, un professor molt docte i seguidor de les normes, un professor que, d’altra banda, i segons li havien dit, també era un feixista il·lustrat. En qualsevol cas, un feixista il·lustrat que ara parlava de cine i d’òpera amb un catalanista intransigent com jo. Veure per a creure. I així anava la cosa fins que el gran professor de llengua i literatura espanyoles, aquell que a penes m’havia dirigit la paraula durant els tres anys que havíem treballat junts, queia, de sobte, desplomat als meus peus víctima d’un atac al cor. Fi del malson, és clar! Nyas! I aleshores, he mirat el rellotge de la tauleta de nit, que marcava les sis del matí. I m’he alçat. I he entrat a la cuina, on la meua dona ja hi era des de les cinc. O més encara. I li he donat un bes. I tot seguit, m’he preparat un cafè. I he escrit un primer esborrany del meu malson. I allí, assegut i escrivint en la llibreta que tinc per a aquests casos, he tornat a concloure que no res del que passa en aquesta quarantena és normal. I que ens tornàrem gàbies. I que al pas que anem, almenys jo, necessitaré dos ordinadors per emmagatzemar els pensaments i els deliris que em sobrevenen mentre dorm i que mai de la vida haguera imaginat que reflectiria algun dia sobre un teclat. Però en fi, què en puc fer si no. Són les coses pròpies d'aquest confinament...        

Coronavirus. Capítol 13: 'Pilota valenciana'

 Genovés i Àlvaro acompanyats dels feridors i

l'home bo abans de la partida del segle (1995) 

À punt tira del clàssic entre els clàssics durant aquests dies de confinament. La partida del segle entre el Genovés i Àlvaro de Faura, la jugada l’any 1995. A Sagunt. No podia ésser-ne una altra. I me n’alegre. Molt. Perquè ja era hora. I perquè, al capdavall, sempre preferiré veure pilota valenciana, i de la bona, abans que els grans clàssics del futbol que ofereix cada nit Televisió Espanyola en el seu canal de TDP. Uns clàssics que bé, tampoc no estan gens malament, a dir veritat. I ho dic sense acritud, això. Ho he de confessar. En aquest sentit, l’altre dia vaig veure una bona part de l’Espanya-Malta de 1983, aquell del 12-1. I ves per on em va agradar, no tant per l’orgull patriòtic, és clar, del qual sempre he anat una miqueta mancadet, sinó per la diferència tecnològica -i antropològica- que es pot apreciar respecte d’aquests temps de retransmissions excessivament inflades i farcides de detalls i millores audiovisuals. El progrés. Però fa vora quaranta anys, els locutors no se n’eixien mai amb un ciri trencat. És cert que quan Señor va fer aquell últim gol històric, el de la classificació definitiva, hi va haver un esclafit de joia per part de José Ángel de la Casa, el periodista en qüestió, però res comparat amb la bogeria col·lectiva que en aquells moments desprenia l’estadi Benito Villamarín, a Sevilla, banderes preconstitucionals al marge. La invasió de camp final, de fet, es va tallar de sobte per a donar pas a un altre programa. I adiós, muy buenas, malgrat la importància de la classificació per a l’Europeu de 1984. Impensable avui, això, on la imatge, les celebracions i l’apartat purament extraesportiu, de vegades tenen més transcendència que el joc en si. Però bé, fora romanços. El cas és que aquesta qüestió mai no ha acabat d’afectar en excés la pilota valenciana. I menys encara en aquell llunyà 1995 on un mite popular en totes les lletres, Paco el Genovés entrava en l’Olimp dels Déus i de l’heroisme romàntic en guanyar 60-55 un jove de Faura anomenat Àlvaro que pegava molt fort. I tan fort. És clar que això, després de tot, no li va servir de gran ajuda. Perquè allí, al trinquet de Sagunt, dic, hi havia alguna cosa més que una pilota de vaqueta. Hi havia passió, i amor, i identitat. Tot pel Genovés, d’altra banda, que ho havia donat tot, i que havia donat tant, i tan bo, als aficionats i a les bones gents que es desvivien, i es desviuen, per aquest joc tan rabiosament valencià. També hi hagué molt crits aquell dia, crits combinats amb silencis sepulcrals; i tensions barrejades amb respectes de cavallers; i plors d’alegria, molts plors d’alegria. I, sobretot, molta emoció, és a dir, el que en valencià s’expressa tan bé i tan genuïnament amb aquest adjectiu tan bonic i precís: ‘esborronador’. I bé. Tot això, per tant, es podrà veure aquest dissabte a les 17,25 per Àpunt. I això no és res, perquè pel que es veu, aquesta serà la primera retransmissió d’una sèrie de partides que el canal valencià per antonomàsia oferirà als espectadors durant aquest període de quarantena. Així que camí de la nostàlgia es confirma, doncs, que el record d’uns temps que ja no hi tornaran són l’antídot perfecte per a combatre la informació en rigorós directe que ofereixen les cadenes que lluiten pel prime time, per l’audiència, per la morbositat, i per no sé quantes altres collonades que no ens importen als mortals comuns i corrents d’aquest raconet del país.

Coronavirus. Capítol 12: 'Desconnexió'

De Puçol, si, però de tot arreu també. 

Al cap i a la fi, són aus migratòries!

La desconnexió és necessària en aquests dies de confinament obligatori. O això, o la desesperació, o la mala llet, o la remor incessant de xifres i dades de dubtosa utilitat per a les ments que som a casa fent el que podem. Sense volta de fulla. Perquè no hi ha més cera que la que crema. I, en aquest sentit, cal fer cas a l’únic mem, -es diu així: mem-, realment important que ha circulat pel món virtual en els últims temps: ‘Desconnecteu’. I així guanyareu, tot i que això últim ho dic jo, és clar, que ja porte uns quants dies sense engegar la ràdio, sense veure cap notícia; i limitant al màxim l’accés a les xarxes socials, cosa impossible abans d’aquesta quarantena, per cert. Impossible, sincerament. Avui, en canvi, he aconseguit el que mai no em pensava que poguera aconseguir. I ho he fet per higiene mental. Només literatura i cine. I criança, evidentment, que no és poca cosa, ausadesque no. M’agradaria també desconnectar de la terrible dinàmica dels whatsapps. I del correu electrònic, sobretot, però no. El paradís és una utopia, en aquest sentit. I cada dia m’arriben multitud de missatges del treball que s’acumulen en la safata d’entrada i que, malgrat que no sé com qualificar, em confirmen la raó i el trellat que tenien tots aquells que s’ho qüestionaven tot des del principi de la quarantena, és a dir, per què, per què els xiquets del col·legi, i els adolescents de l’institut, per exemple, no poden passar una temporadeta sense que ningú els fregisca a activitats, i a deures, i a omplir el temps pel simple fet d’omplir-lo. Que els passarà res si no fan el que se suposa que haurien d’estar fent? En fi, deixarem aquest tema per a un altre dia, que açò va per a llarg. I com deia abans, ací del que es tracta és de desconnectar. I, francament, de retrobar-se no només amb un mateix, sinó també amb aquests xicotets privilegis que ens regala el món i que teníem oblidats. Perquè no es tracta d’un detall banal. El silenci, per exemple. I el cant dels pardalets. Un silenci, en primer lloc, que és obvi, per les circumstàncies, és clar, però que també és preciós, sobretot de nit, on també es nota la gran diferència i el gran contrast respecte de fa quinze dies. Només quinze dies. Deu ser l’ambient, dic jo, que és més net. I és més pur. I més favorable, sobretot, a ser despertat cada matí pels pardalets, en segon lloc, que no piulen més fort, no, sinó que se senten molt més. Ja ho crec. A les teulades. Als arbres. Pertot. I volen molt lliures. Molt. I venen cada dia al meu balcó, on mengen aquests crostonets de pa que els aboquen els meus fills. Es tracta de teuladins, majoritàriament. Però també tórtores, amb el seu parrupeig horrible. I oronetes i falciots, que volen esvalotades i anuncien com cap altre ocellet una primavera perduda per als humans però de les més sanes dels últims anys si del que parlem és de puresa mediambiental. De la resta, res de res. No cal parlar-ne, d’això. No. no cal... Falcies i oronetes, deia. I teuladins, teuladins en abundància. Ens acompanyen cada dia amb el seu cant com si es preguntaren què ha passat i on ens hem clavat. Perquè no eren ells els que sobraven, no, érem nosaltres...

Coronavirus. Capítol 11: 'Dia trist'

I jugant, jugant, resulta que fa quatre dies que plou sense parar. I que la cosa es complica, i que el sol no ix, i que fa fred, i que el marge de maniobra és angoixant, i molt trist, i molt de tot. Un mal dia, avui. Sens dubte. Dels pitjors fins el moment. En condicions normals, no hi estaria ací, ara mateix, escrivint. Estaria en el meu poble, amb els meus, abraçant els familiars, o rebent el dol, o simplement plorant. Però això no es pot fer, ara. És inviable. No durant aquest aïllament. No fins que no passe tot açò. Normes estrictes. Prohibit. Prohibidíssim. Del tot. En conseqüència, em trobe a casa, ens trobem a casa. Sol. I sols. I la pluja cau. I, com jo, el cel plora intermitentment. En qualsevol altra circumstància, els mitjans ens parlarien de l’oratge que fa i ens bombardejarien amb alertes grogues, o taronges, o roges. I ens advertirien de la perillositat d’aquest temporal de llevant, d’aquesta DANA, que és com li diuen ara; i dirien allò del tancament dels ports marítims i ens informarien de les quantitats de pluja acumulades en totes i cadascuna de les poblacions d’aquest raconet del país. Però tampoc. De res no se’n parla aquests dies que no siga del maleït ‘queda’t a casa’. De no res que no siga aquesta etiqueta odiosa que avui m'esguita a la cara i m'obliga a tenir els sentiments sota zero, reclosos i reprimits, en companyia d'aquesta pluja tan trista. Una pluja necessària, en qualsevol cas, necessària per a sanejar el maltractat camp valencià. O això, almenys, és el que se m’ocorre de dir ara mateix, després de buidar el pluviòmetre que tinc situat al balcó. Veges tu. Un pluviòmetre. Quin consol. Però la remor persisteix. Perquè avui, en efecte, el dia és molt trist. I jo hauria d’haver-me’n anat al meu poble, amb els meus. Allí a acomiadar-te, a acomiadar-vos als dos, de fet, perquè el destí ha volgut que se n'aneu junts. Germans. I així ens haguérem vist per última vegada, fins a completar el ritual més sagrat i més dolorós de la cultura mediterrània. La mort. Abraçant, besant, plorant, estimant. La missa, el condol, els xiprers, les últimes paraules... Mai oblidaré la nit del 24 de març. Mai. Ni, evidentment, tampoc els anys d’afectes i tendreses que passaren abans del desenllaç final. En glòria estigues, com se sol dir. I espera’m, per favor. Jo estaré allí quan ens deixen eixir. I aleshores et diré tot el que no et vaig poder dir tal dia com avui. Perquè tu, tia meua, et mereixies un altre comiat. No aquest. No açò. No aquesta putada. Fins prompte, doncs. I que la terra et siga lleu...

Coronavirus. Capítol 10: 'La neteja'

Avui he netejat casa, millor dit, he depurat casa. I he disfrutat, això sobretot, disfrutat. I ho dic així, en l’opció castellanitzada avalada, ai, per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua: disfrutat. Perquè si n’haguera dit ‘gaudit’ haguera sonat massa fi i, potser, no s’haguera captat en tota la seua plenitud el que he sentit en aquest desé dia de confinament que ha estat això, precisament: un pur plaer, la quinta essència de la pulcritud en una llar. Què veuen els meus ulls? Un cartró? Al fem! Què veuen per allí? Peces soltes d’alguna manualitat? Al fem, també! Xorradetes màximes disperses a tort i a dret? Al fem, al fem, al fem... Sense pensar-s'ho ni un moment. Perquè pensar en aquestes circumstàncies, és perillós. Molt perillós. Ja ho crec que ho és. Remordiments, records, nostàlgies... Vinga, va! Tot això no val per a res! Oh!, aquells vells papers inservibles acumulats sense sentit al llarg del temps. Oh!, aquests tendres borrissols de pols mig atacats en les prestatgeries a caramull de llibres, i d’inutilitats diverses, i de joguets. Sí, de joguets. Moltíssims joguets. Innumerables joguets. Objectes de dubtosa rendibilitat i fets de plàstic en la seua majoria, aglomerats a casa sense límit ni cap consideració per l’ordre i l’harmonia familiar; una gran demostració del compassar del temps, i de l’evolució d’una parella, i del seu èxit matrimonial, i del seu projecte a llarg a termini antany joiós i ara transformat en un magatzem d’andròmines, vulgars i puerils andròmines... Fora poesia! Fora! Tot al fem! Avui, en efecte, he disfrutat en desmesura. I el millor de tot, és que no he acabat de fer-ho, és a dir, aquesta depuració només ha estat el començament, com si formara part del destí que m’esperava des que el coronavirus vingué a establir-se in aeternum en aquestes latituds mediterrànies. Perquè sí, la pandèmia ens deslliurarà durant un temps dels gasos d’efecte hivernacle que contaminen el planeta, però també farà possible que allò que era inviable a penes fa quinze dies, ara siga una necessitat vital. I multiorgàsmica. I qualsevol altra barbaritat. En breu, tinc la intenció no només de dignificar la casa, ma casa, sinó també la sana intenció d’esborrar qualsevol rastre de partícula inservible. Que hi aparega davant de mi, doncs, que hi aparega si s’atreveix. Perquè ací estaré, granera en mà, drap humit, paperera, poal, lleixiu... No sé si el virus que ens assetja acabarà amb nosaltres, no ho sé, no soc cap oracle, però el que sí sé és que ens convertirà en monstres de la neteja. I alerta que ja he posat l’ull en la vaporetto, aquest gran invent mai utilitzat per mi, però que em crida cada vegada que òbric l’armari i el veig allí, ben quiet però ben relluent, com si sentira una poderosa atracció per aquell que no li ha fet ni puto cas en deu anys. Tranquil·litza’t, que tot hi arribarà, li dic. Projectes i més projectes de depuració i extermini que sorgeixen mentre els meus ulls s’entrecreuen amb tot allò que sobra per la casa. I com a conclusió, una sentència lapidària: des que vaig tenir fills, i des que començaren a créixer, i a reclamar, i a considerar qualsevol ximpleria com un fragment imprescindible de la seua vida, que duia esperant aquest moment. Un moment que no acabarà, insistisc. Que continuarà a ritme de quarantena. I que causarà en mi horribles i terrorífiques mutacions impensables abans de l'aïllament. Acabaré parlant castellà, ho sé. I continue la neteja entonant dale que dale y dame veneno, bonita, dame veneno!

Coronavirus. Capítol 9: 'Repom de Toni de l'Hostal'

M’arriba en exclusiva mundial, durant aquests dies de quarantena, l’enllaç on descarregar-me el disc recopilatori d’un amic il·lustre i poc reconegut per la crítica musical que es presenta sota el títol de REPOM. Així, a seques. Un títol molt en consonància amb aquesta època de reclusió espiritual que ens ha tocat de viure i que ens impedeix celebrar com correspon la bona nova de l’amic en qüestió, que no és altre que l'artista de reconegut prestigi internacional Toni de l’Hostal, riberenc insigne. Però insigne o no, ja era hora! Un disc que els fans, o jo almenys, portàvem anys esperant. Tants, que aquesta entrada la podia haver escrit fa temps, molt de temps, fins i tot abans que les autoritats ens enclaustraren a casa sense marge de maniobra possible. O sí. Jo què sé. Què importa això? El cas és que jo a Toni de l’Hostal el conec des de fa encara més temps, des de l’any 2010, poc més o menys, quan el vaig veure per primera vegada menjant-se una clòtxina farcida de beixamel en el castell de Cullera, sota el cel mediterrani de juliol que embriaga els madrilenys i els arrela a aquesta terra haga frío o haga sol, con virus o sin virus. –Com va xicon? Pos ja veus... La pilota, bé? Això em va dir aquell dia. O alguna cosa per l’estil. I a partir d’ací, sempre li vaig fer, jo, la mateixa pregunta: -Quan trauràs el disc? Però res. Han hagut de passar anys i moltes partides de trinquet per a assistir a la premier d’una peça de col·leccionista amb aspecte de taronja navelina i pixada per complet, de repom si més no. I per Verkami, no us penseu. Per Verkami! Ai, aquells dies en què tots dos fèiem de reporters per al digital, avui defenestrat, de Pilotaviu. Ai, aquells concerts en viu en trinquets atapeïts d’homes rudes i estranyats per l’aspecte estrafolari d’aquest personatge popular. Ai, aquells grans hits censurats per la parròquia valencianista benestant i políticament imbuïda pels aires de moderació i extrema religiositat. Ai, dic. Ai, ai, ai. Però a la xarxa, al youtube i  a tort i a dret de l'espai virtual està tot penjat. Tot excepte aquest disc que es distribuirà, supose, als cent trenta-set mecenes que han abocat el pot per a fer-ho possible quan passe tot aquest despropòsit del coronavirus. Amb unes cançons que s’allunyen de l’estil unplugged que caracteritza l’autor, retocades, això sí, arranjades per Metrònom, amb tocs rockanrolers. I evidentment amb el regust eroticoburlesc que tant enfervoreix les masses d’aquest autèntic outsider del País Valencià. Hi són alguns clàssics, temes propis de l’autor com Els pililotaris, Mamelles i culs, Les taronges, Juant juant, Esmolaor... I, evidentment, en falten alguns altres. Cert. Però ves tu a saber perquè no hi són. Misteri. Drets d’autoria, m’imagine. Tot i que els camins que condueixen, sovint, a Toni de l’Hostal són inescrutables. Tant per a bé com per a mal. Al cap i a la fi, els genis tenen butlla per a fer els que els done la puta gana. I avant les atxes! Una música que no deixarà indiferent a ningú i, en definitiva, una música ideal per a uns temps de confinament en què qualsevol ajuda és poca per distraure’s, riure’s i pensar en l’alegria que envairà les platges aquest estiu.

Oh! aquells anys en què féiem de reporters per a Pîlotaviu

Coronavirus. Capítol 8: 'Sessió de perruqueria'

I amb els fills, què fem amb els fills durant aquest aïllament? Què fem? Vinga, valents. Què fem?   

Contesteu, si teniu collons! Perquè això d’aplaudir cada dia a les vuit de les vesprada està molt bé, i ens fa molt feliços, i ens ompli de goig i satisfacció, però no sé si algú s’ha parat a pensar que només són cinc minuts, cinc miserables minuts. I això en el millor dels casos, perquè a ma casa ja són trenta segons. I a banda, ja no sabem a qui aplaudim! Però bé, tornant al tema, la resta del dia, què? Què? Perquè si la ment no em falla, que crec que no, són vint-i-quatre hores, vint-i-quatre, ni una més ni menys. I això és molt de temps com per tenir-los de cara a la pantalleta d’una tablet o d’un mòbil, sens dubte. I molt de temps, també, si del que es tracta és d’evitar que no se’ns convertisquen en criatures somnàmbules o en receptors de senyals interestel·lars. Així que quina és la solució. Quina? Perquè nosaltres, almenys, la meua dona i jo, bàsicament, ja hem fet tot el que se suposa que calia fer: planificació setmanal, manualitats, exercici físic... Aprofitem, doncs, el protocol diari dels aplaudiments i ens tirem per la finestra? Fem això? En fi. No hi ha respostes fermes de cap autoritat davant una pregunta tan transcendental per als pares normals i corrents d’aquest país de pandereta colonitzat per un virus invisible. No n’hi ha. I com que tampoc és d’esperar que al llarg d’aquest confinament, algú amb capacitat d’empatia i que vaja més enllà de donar deures d’escola, ens la done, la resposta, doncs jo, avui, com a pare, he tirat pel dret i me l’he jugat. Del tot. Perquè la situació no tenia volta de fulla. Sí o sí. Sessió de perruqueria, i de manicura, i de pedicura, i de massatge. I per si fora poc, jo mateix també com a ajudant d’un saló de bellesa improvisat on, fins i tot, he planxat el cabell a la meua filla, amb un somriure diabòlic dibuixat als llavis, i que m’ha mantingut enclaustrat en el bany i a la seua total disposició fins que he pogut escapar-me'n i tornar ací, a aquest benvingut espai de recolliment interior que s’anomena costumari i que em salva cada dia de caure en les tenebres més profundes de la infame quarantena que ens sotmet. Perquè ni jo mateix m’ho crec. Perquè mentre teclege aquestes línies, em veig les ungles pintades de verd, i de blau, i de roig. I perquè mentre moc els braços, i el cap, i els ulls, simplement els ulls, per moure la

cadira on m’assec o per veure millor la pantalla on reflectisc tots aquests pensaments em venen blafades de perfum. I no d’un perfum qualsevol, no, a quin sant! Perfum de Spider-man! I de Ventafocs! I de Peppa Pig! Tot combinat amb aquesta aromàtica fragància d’esmalts i de cosmètics Margaret Astor que m’acompanyarà durant tota la nit i que dificultarà el meu son una altra vegada més! Una altra vegada més!!!! Així que ja n'hi ha prou. Em guarde el que em queda de vergonya a fi de no mostrar-vos les fotos que m'han tret de tan memorable sessió de perruqueria. Perquè, al cap i a la fi, encara que no ho parega, alguns tenim una reputació i volem continuar sent persones creïbles quan s’acabe tot açò. Que s’acabarà, per descomptat. I que tot anirà bé, com m’han dit les meues criatures, agraïdes, quan s’han cansat de jugar amb les cremes, els potatges, els batedors, les colònies; i amb mi, és clar. Històric! Com històriques seran també les coses extraordinàries que farem durant aquesta quarantena a fi de mantenir-nos vius, actius i en harmonia familiar...

Coronavirus. Capítol 7: 'Nits eternes'

No sé si a la gent li passa, però jo, almenys, necessite saber-ho, perquè açò ja no és normal. Les nits se’m fan eternes, tot al contrari del que em pensava quan va començar aquesta vida en quarantena. En un principi, com que treballar, el que es diu treballar, era un concepte que calia reconsiderar tenint en compte el panorama, creia que tot açò em possibilitaria dormir més, i que m’alçaria més tard, també. I que si els cap de setmana, normalment, ho allargava, de mitjana, un parell d’hores més respecte de l’horari habitual, això ara seria una constant. Però no, que va! En absolut. La realitat és que no només em gite, més o menys, a la mateixa hora, sinó que em desperte molt abans del que voldria. I això no és res. De vegades, em desvetle totalment. Avui, per exemple, a les 4 del matí ja em pensava que eren les 9, fresc com una rosa. I ahir, quan ja pensava que portava vuit hores dormint d’una tirada, resulta que no havia passat ni una hora des que havia aclucat els ulls. Molt fort. Em vaig alçar abans, fins i tot, que la meua dona i la meua filla major. I això ja és dir molt, la veritat, perquè les podria comptar amb els dits d’una mà, les vegades que tal cosa havia passat fins ara. Així que no sé què significa tot açò, no sé si és normal. No sé res. Faig esforços per a dormir, que és una cosa que no m’havia plantejat en la vida. Mai. I el cap em bull, em va a mil per hora, de fet. En comptes d’enfilar el son, el que fa el meu cervell és pensar, i no ja en el maleït coronavirus i en tot el trastorn que pot comportar la seua expansió per aquestes terres, no, sinó en les coses que cal fer a l’endemà, que curiosament, no són poques, no, ni de bon tros. Una casa amb tota mena de dispositius, dos criatures, dinars, sopars, berenars, una sala de jocs, cartons, fulls, tisores, tota mena de material escolar, bricolatge, un estudi que utilitze com en la vida, llibres, escrits, pel·lícules, videoconferències... De veres, no done coll. És cert que, a l’hora de la veritat, la meitat de les coses les deixe per a un altre moment, o per a un altre dia, perquè temps, el que es diu temps, doncs ara n’hi ha. I molt. Però no m’avorrisc, res més lluny. I el que em queda. Hi haurà més dies que llonganisses en aquesta crisi sanitària, o econòmica, o com collons es diga, que ja m’importa poc, això, ens ha fotut. I nits també n'hi haurà. També. Perquè les nits són per a cagar-se i no torcar-se. Aquesta nit passada, en concret, m’ha vingut a la memòria aquell quadre de Vincent Van Gogh que vaig estudiar quan feia COU: La nit estelada. I ves per on, la primera cosa que he fet quan m’he alçat, mentre em prenia el desdejuni, ha estat repassar el sentit de l’obra en si. Preocupant, molt preocupant. Més encara quan he començat a lligar caps: resulta que cada nit em quede una estona assegut a la terrassa contemplant la lluna, si n’hi ha, i les estreles, si no està núvol. I ves per on, salvant les distàncies, això és el mateix que feia l’amic Van Gogh des d'una finestra del sanatori de Saint-Rémy, que és on estava reclòs mentre es recuperava d’un brot psicòtic. I d’ací el quadre, preciós i molt en consonància amb l’espiral existencial que ens afecta. No debades les estreles, dits els estels en català ordinari, tenen aquesta forma, d’espiral, com si giraren i cobraren vida. No m’estranya, doncs, que mesos després, aquell pintor se suïcidara. Bogeria absoluta. Aïllament pertorbador. Ell des d’una finestra i jo des d’una terrassa. Ell memoritzant nits, jo imaginant-me escrits per al dia que no arriba. I així, a poc a poc, maquinant i pensant fins que a la fi el dia clareja i m’enfronte, de bell nou, a una nova jornada d’aquest confinament incomprensible que resulta, alhora, tan insomne i tan inspirador. Tot a una. Ai mare!

Coronavirus. Capítol 6: 'Aigua clara'

Doncs no, amb el títol que encapçala aquest episodi no em referisc a l’aigua del riu Xúquer, que evidentment baixa més neta aquest dies al seu pas per Alzira, en ple cor de la Ribera. No. Amb el títol ‘Aigua Clara’ em referisc a la cooperativa de llauradors i consumidors situada al poble d’Alberic,  que rep aquest nom i que avui m’ha brindat l’oportunitat d’eixir de casa per primera vegada en cinc dies tot i que siga en cotxe i amb cautela, no debades he circulat lent i un poc temerós de trobar-me amb la Guàrdia Civil, la policia, o algun veí convertit en ésser radioactiu. Una experiència esborronadora, certament, però deixem-la córrer, per favor. Deixem-la córrer. I anem al que importa. El cas és que avui he eixit de casa per a fer quelcom diferent a abocar el fem, que és un ritual gelosament planificat a casa i pel qual hi ha galtades -metafòriques- entre la meua dona i jo. Coses del confinament... Abans d’arribar a Alberic, he passat per Benimuslem, un poble convertit en travessia però que està envoltat de natura i cultius fruiters per tot arreu del seu terme municipal: bancals de tarongers, caquiers que broten amb les seues fulles verd clorofil·la; albercoquers i, de tant en tant, també alguns bresquillers, amb la seua flor rosa i passional que resulta tot un goig per als sentits. Al seu costat, el riu, que voreja els caminals i se sent ara més fort que mai... Poesia enmig del desert, en definitiva. I a la fi, la botiga, Aigua Clara, on he pogut parlar directament amb algú diferent a la meua dona i els meus fills, cosa que he notat, ja ho crec que he notat, malgrat el tema de conversa, que ha estat, doncs això, el que tots esteu pensant. Sí, això, justament això. Molt bé! Entretant, una volteta per la cooperativa, que tampoc és molt gran, un baix modest però amb tot allò necessari per a no passar fam, ni pena, ni res de res durant aquesta quarantena. I a carregar! Fruites: peres, pomes, plàtans, kiwis... I verdures: creïlles, naps, xirivies, tomaques. I olives partides. I faves, hi havia faves. I carxofes! I, altrament, un vinet de primera categoria que encetaré aquesta nit per tal d’assaborir els plaers d’aquesta terra. -Ben bo que és eixe vi, m’ha dit Anna, sempre disposada a informar de la qualitat dels productes que ven. I mentrestant, Xelo m’atenia i m’omplia les caixes d’allò que li demanava, atenta, com sol ser habitual en ella. Avui, tanmateix, Xelo portava una mascareta que m’ha resultat molt trista, però què en farem. Això no li impedia transmetre la seua gentilesa, que s’agraeix, la veritat, en aquests moments tan estranys per a totes i tots. De sobte, hi ha entrat una clienta, una. I després una altra. Poqueta gent, però fidel. Sempre fidel. Perquè aquesta és l’altra. No he hagut de fer cap cua. Cap ni una. Mai en faig, d’altra banda, en aquesta botiga. I si he estat més temps del normal, és perquè ho necessitava i perquè volia allargar el moment abans d’anar-me’n i dirigir-me a la carnisseria del meu barri, on tampoc hi havia ningú. Només jo. Només l’ama, que m’ha atés com sempre, sense presses. I ja de tornada,

he vist la cua que hi havia al Mercadona situat al costat de casa. I sí, no he pogut evitar pensar-ho. Encara ens passa poc! Carregats de bosses a caramull de llandes, i de brous, i de paper higiènic, allí estaven tots, protegits amb mascaretes i guants. Cua infernal. Una cua llarga com una processó. Però a mi tant em feia, això. Jo ja havia fet el que havia de fer. Perquè, com se sol dir, ací cadascú fa el que sap. I el que li dicta la consciència. I el que li toca fer a fi de passar aquest tràngol de la manera més sensata i humana possible. Amb sentit comú. Comprant i consumint productes de proximitat, airejats. De qualitat. I tractats amb tendresa. I tot...

Coronavirus. Capítol 5: 'Quarantena'

La primera vegada que vaig sentir, o més aviat vaig llegir, la paraula quarantena va ser gràcies a un còmic de Tintín. Jo era encara molt menudet. I per a mi, resultava una paraula estranya que no havia sentit mai i que, pel cap baix, feia referència a la tripulació d’un vaixell que no podia posar peu en terra ferma perquè patia, en tot el seu conjunt, una malaltia contagiosa. Ai mare! Però al marge del lament, que certament em servia per deixar córrer la por i llevar-li ferro a l’assumpte, com era possible, això? És a dir, existia realment? La patiríem, nosaltres, en tal cas, alguna vegada? I així, amb tots aquells dubtes i amb tots aquells temors sorgits del més profund del meu innocent dedins, la paraula va arrelar al meu subconscient durant una bona temporada. I no és broma, vos ho assegure. Ho recorde molt bé, tot allò.

Ho recorde tant, de fet, que avui, mentre les xarxes socials advertien i advertien de bell nou sobre els riscos de no respectar la maleïda quarantena que ens sotmet a casa com si fórem animals de quadra o monges de clausura, m’ha vingut a la memòria aquell còmic de Tintín titulat El temple del sol, allí on el reporter més intrèpid del món acompanyat del seu gos Milú i el capità Haddock s’aventuren pel Perú a fi de trobar la cura de set savis europeus que es troben sota els efectes d’un estrany i enigmàtic encanteri. La historieta paga la pena, de veres que la paga. Així que apunteu-vos el títol per si us ve de gust, que a banda també té pel·lícula. I llegiu-lo si teniu la sort de tenir-lo a casa. Com comprovareu, és el segon volum d’una història major anomenada Les set boles de cristall, també magnífica, per cert. En el meu cas, els tinc els dos, els dos volums, vull dir, en castellà. I mira, almenys això m’ha servit per adonar-me que l’equivalent en català de la paraula cuarentena, és quarantena, amb diftong creixent i derivat de quaranta, que quan ton pare pixa, ta mare canta. I no quarentena, així escrita amb una ‘e’ entre consonants que és incorrecta de totes totes malgrat que circula alegrement per les xarxes socials i els hashtags del present. En fi, tampoc és tan greu. Tan sols és un matís purament ortogràfic que no ha de fer-nos oblidar que el que importa, en realitat, o el que almenys ens diuen les autoritats, és que respectem el seu significat, que no és altre que el que jo em preguntava i em temia quan era menudet: un aïllament de persones per un període de temps determinat que evita o limita la propagació d’un malaltia. Això mateix. Perquè qui m’ho anava a dir! Qui ens ho anava a dir!

Coronavirus. Capítol 4: 'Malsons'

Potser és el confinament, potser és que estic immers en una estranya barreja de productivitat literària i criança interminable, però el cas és que avui he tingut malsons, molts malsons. I, tot seguit, en despertar, un mal de cap terrible localitzat a les temples. A més a més, una desagradable sensació de reviure quelcom inevitable: tot el dia per davant. Paracetamol en vena. Evidentment, els meus malsons han girat al voltant del coronavirus dels collons, que m’afectava de ple, és clar, totalment contagiat, febril, i jo que sé quantes burrades més. He somiat també en el personatge del còmic Astèrix a Itàlia, aquell de la quadriga sobre el que reflexionava ahir; i en un article que havia escrit un infectat pel virus que m’ha rondat al llarg de tota la nit, un article, per cert, que no compartiré ací a fi d’evitar que cap de vosaltres no puga dormir tampoc aquesta nit. No, no és necessari. Per a què? Deuria limitar, per això, l’accés a la informació avassalladora que ens sotmet i ens bombardeja cada dia, siga certa o incerta; a les notícies morboses i no tan morboses, a les columnes d’opinió, als àudios, als whatsapps infames. Per salut. Perquè tot plegat, em sembla una autèntica muntanya de merda. Així de clar. En certs moments del dia, de fet, m’entren ganes d’apagar el mòbil, o de llançar-lo per la finestra. O de llançar-me jo! A hores d’ara, tanmateix, només desitge centrar-me en allò que escric, que també em fa somiar, per cert. I no malsomiar. Perquè algun dia s’acomplirà el projecte que tinc entre mans, algun dia... Pel que fa a les lectures, el llibre que reposa en la meua tauleta de nit és el clàssic de moda, La pesta, d’Albert Camus. I, d'altra banda, les pel·lícules que em venen de gust recomanar i revisitar no són comedietes amables i facilones, precisament, sinó tot el contrari, totes relacionades amb la bogeria i els malsons: La resplendor, Lost in translation... De tant en tant, isc al balcó, jugue amb els menuts, menge alguna cosa, xarre amb la meua dona, isc a abocar el fem com si es tractara d’una necessita vital que turmenta la meua existència. I tinc malsons. Una puta merda. Però això deu ser la quarantena, en definitiva, dies bons i dies no tan bons. Seguim...

Coronavirus. Capítol 3: 'Astèrix a Itàlia'

El detall no m’havia passat per alt. De fet, ho vaig pensar des del primer moment: el coronavirus ja s’havia predit. Era un personatge de carn i óssos. I no actual, precisament, sinó de l’any 50 abans de Crist, que és més o menys quan visqueren aquests dos herois de còmic que tant m’apassionen i que tan bones estones m’han fet passar des que era menut: Astèrix i Obèlix. Perquè tot i que ja he sobrepassat la quarantena -d’anys, no malpenseu!-, encara avui continue llegint les seues aventures. És més, fins i tot, de vegades, les utilitze a classe amb els alumnes. Perquè són boníssimes. Didàctiques, si més no. I serveixen, en no poques ocasions, no tan sols per a denunciar aspectes com la corrupció i l’abús d’autoritat de la classe dominant envers els esclaus o el poble baix, sinó també, sobretot, per a il·lustrar la resistència dels pobles oprimits contra l’enemic opressor, que no és poca cosa, certament.  Què no dir-ne, a més a més, de la invitació constant a viatjar i a recórrer món d'aquestes historietes, què no dir-ne. I de tantes i tantes altres qüestions vitals que ens ajuden a comprendre’ns, i a estimar-nos, i a respectar-nos, i a tot. El que no m’esperava mai de la vida, tanmateix, era trobar-me el nom del virus que ara circula de boca en boca, un nom que apareix contínuament en una de les últimes aventures del guerrer gal, en concret la titulada Astèrix a Itàlia, i que dona vida a un personatge que governa les rendes d’una quadriga. Això és, l’anomenat Coronavirus, que, per a més inri, resulta ser Juli Cèsar, –i perdoneu per allò que en diuen spoiler­-. Així que ja no sé què pensar-ne. Juli Cèsar? Coronavirus? Astèrix a Itàlia? En fi, vosaltres mateixos. Jo, per si de cas, m’he posat a analitzar pàgina per pàgina el còmic en qüestió, no siga cosa que aparega algun remei al virus que ens lleva la son i ens traga d’aquesta situació tan anòmala que vivim. I ja de pas, doncs mira, potser repasse alguns dels títols dels llegendaris guerrers gals que resisteixen sempre a l’invasor. Astèrix al país dels Helvecis, per exemple, o L’escut arvern, que és un dels que més m’agrada. O Astèrix a Córsega, tota una delícia per als sentits, amb ingredients històrics certament interessants. O La Residència dels Déus, molt exemplificatiu del que comporta l’especulació i l’abús immobiliari, un títol, altrament, que compta amb una pel·lícula molt recent i disponible en català. I tants i tants altres. La qüestió és entretenir-se, què hem de fer si no?

Coronavirus. Capítol 2: 'Visites i estadístiques dels blogs'

Primera imatge de la primera entrada d'aquest blog.

Corria l'any 2008. L'entrada es deia: 'La partida de l'any'

I sí, això pareix, les visites a aquest blog pugen, no molt, però pugen. Articles oblidats, temàtiques desfasades, recomanacions perdudes que ara els bons lectors recuperen... Un bon moment, per tant, per a escriure i per a compartir vivències. I per a fer totes aquelles coses per les quals un prega i prega des de temps immemorials. Llegir, per exemple, tòpic entre els tòpics. Perquè ara és el moment. O ara o mai, que diria Joan Fuster. Em ve a la memòria, per això, que cada any, cada inici de curs, vull dir, faig la mateixa pregunta als meus alumnes: -Què fas en el teu temps lliure? I molts responen: -Llegir. Com si fora real, com si no fora una resposta estereotipada! Llegir, diuen. Com si fora, tot siga dit de passada, aquest eslògan que es repeteix ara amb tant d’entusiasme entre els ciutadans espanyols més propensos al patriotisme publicitari: Tenemos la mejor sanidad pública del mundo! Cosa que tampoc no és certa. Perquè la sanitat d’aquest país és bona, sí, però evidentment n’hi ha de millors arreu del món. I no per repetir el lema fins a la sacietat, es convertirà en una realitat, a quin sant!, sinó més aviat en un mantra irrebatible, en una etiqueta que no necessitem en aquestes altures de la vida. No ara, precisament. Perquè ací cadascú fa el que sap, i el que pot, i el que li dicta la consciència i el sentit comú. Així que com la reclusió fa virtut i avui m’ha alegrat el dia veure que les estadístiques d’aquest benvolgut espai virtual que es diu Costumari Durbà han crescut exponencialment, us anime a continuar amb la lectura, a continuar visitant també tots aquells altres blogs que han resistit les envestides de Facebook, Twitter, Instagram o quatre mil xarxes socials més, blogs com per exemple aquest, més antic fins i tot que el meu: https://xescoarechavala.blogspot.com/. O, com aquest altre, certament remodelat amb el temps: http://xavieraliaga.cat/. O com aquell: http://carleslopezcerezuela.blogspot.com/. No sé, supose que són dels primers que em van motivar a mi a crear el meu, tot i que a dir veritat també hi era aquell imprescindible: http://www.ventdcabylia.com/. I molts altres, com oblidar-me d'aquest: http://buscaquithapegataldia.blogspot.com/. Tots anteriors a l’any 2008, em pense. Més de deu anys de vida al servei de l'escriptura virtual i gratuïta. Així que sí. Llegiu blogs i feu pujar les seues visites. Sens dubte, serà una bona notícia no només per als seus autors, sinó també per a la bona gent que sempre s’ha mantingut fidel a aquest mena de comunicació virtual. Si més no, això també significarà que sou a casa i que esteu fent cas de les autoritats, com a bon jans obedients. Mentrestant, jo seré ací, continuant amb uns escrits aplegats sota aquesta nova etiqueta anomenada CORONAVIRUS, així en majúscules, per ressaltar-ne la importància. No gens costumista el títol, ni tampoc original, però escolta, no només de la cultura popular ha de viure aquest espai. De vegades, no hi ha més remei que rendir-se a l’evidència i adaptar-se als temps que ens ha tocat de viure...

Coronavirus. Capítol 1: 'Les emissions de Co2'

No sé quantes vegades hauré vist la trilogia d’El Senyor dels Anells, no ho sé. Moltes, moltíssimes. Tantes que, de tant en tant, em venen al cap alguns dels seus incomptables fragments i els ajuste a la realitat que m’envolta en un moment determinat, que en aquest cas no necessita presentació perquè ens té a tots enclaustrats a casa tractant de sobreviure no ja a un virus, o a una epidèmia, o a una pandèmia, o a com collons es diga, sinó al fet de no perforar la paret a cabotades o al fet de no estrangular algun fill amb algun instrument de tortura medieval o amb les nostres mateixes mans. Així, directament. Amb les mans netes, per descomptat! En fi... Deixem-ho córrer, això. La bona qüestió és que el fragment que m’ha vingut al cap aquests dies tan extraordinaris, i tan històrics, i tan de tot, és aquest tan minúscul, però tan significatiu, en què un dels hòbbits que acompanyen Frodo Saquet en el seu camí cap a Mordor, ara no sé si Meriadoc Brandiboc o Peregrín Tuc, deixa anar una frase entre plors i emocions que, més o menys, en català, diu el següent: ‘No sé el que passarà, no sé res...’. I ara, doncs això, que no me la puc llevar del cap per bé que ho intente una i una altra vegada. Perquè, en efecte, ves tu a saber què passarà i quin serà el desenllaç final de tot plegat. No crec que ens extingim, vaja, i això ja és dir molt, però al marge de la broma, que sens dubte no hauria de ser-ho considerant la quantitat d’imbecil·litats que es poden reunir, sentir i percebre en un supermercat o simplement atansant-se un per la finestra, trobe que quan tot torne a la calma, algú haurà de traure conclusions d’aquesta situació tan desagradable i tan complexa que vivim. Conclusions com ara una de la qual no se’n parla gaire a hores d’ara però que caldrà anotar en lletra majúscula en el quadern de bitàcola mediambiental del futur. Això és, que les emissions de Co2 arreu del món han disminuït i disminuiran notòriament mentre el coronavirus campe a tort i a dret. Que sí, que és una desgràcia que haja estat possible per una causa de força major com aquesta de què parlem, però independentment que siga gràcies al virus o per culpa del virus, la dada és real. I l’aire és més net, dràsticament més net, com així ho demostren, sense anar més lluny, els mapes satèl·lit de Xina al llarg dels últims mesos. I com ho demostraran els d'Europa en un temps molt breu. És clar, que caldrà veure quina és la reacció quan l’activitat industrial reprenga i tracte de recuperar el “temps perdut”. Por em fa, la veritat, i por ens hauria de fer a tots, Gretha Thunberg, inclosa, evidentment. Perquè ara és el seu moment! Que diga alguna cosa. Que es manifeste, per l'amor de Déu!!!! Malauradament, ja hi ha qui ho dit ben alt: el que prima abans de tot és l’economia, no la salut. Però la salut és per a sempre, no només per a una simple quarantena que ja ens la farem entre tots per a superar-la en pau, tranquil·litat i afecte, sobretot això, molt d’afecte. Així que ànim a totes i a tots. I besets des d’aquest espai. El costumari vos estima!