Coronavirus. Capítol 15: 'À punt, canal subsidiari'

No, el que va fer ahir À punt amb la mítica partida entre Genovés i Àlvaro anunciada durant tota la setmana, no té nom. I és incomprensible. Perquè mira que n’hi ha, d’hores, al llarg del dia. Mira que n’hi ha. Però, pel que es veu, van decidir que no, que de cap de les maneres, que À punt és i serà un canal subsidiari que demostrarà dia a dia la submissió cap a l’amo i cap a la cultura nacional, que no és la nostra, és clar, sinó l’altra, la que ens incrusten en el cap tant si ens agrada com si no, tot just com en els millors temps de l’extinta i vilipendiada Canal 9. Lamentable. Per no dir indignant. I en justa proporció, una mala llet comprensible per part dels bons aficionats a la pilota i tot un reguitzell d’improperis arribats des dels racons més recòndits de les xarxes socials. Perquè no és de rebut el que va fer ahir À punt amb el joc per excel·lència d’aquestes terres. No ho és. I la gent, en concret la gent que s’estima la pilota, doncs té tota la raó de protestar. En primer lloc, perquè la partida estava anunciada a les 17,25 i no a les 18. Però bé, un simple detall. I en segon lloc, perquè quan, per fi, es va dir el va de bo protocol·lari, i quan molts aficionats ja s’endinsaven de bell nou en les emocions que es congregaren en aquell temple de la pilota que fou el trinquet de Sagunt l’any 95, va i a l’extrem inferior de la pantalla apareix una frangeta que diu que a les 18,30 la retransmissió s’aturarà per donar entrada a un avanç informatiu. A un avanç informatiu! Com si la nostra vida reclosa i engabiada no fora ja un llarg i interminable avanç informatiu! Cinc minuts de rigor, pense aleshores. Que també és de lògica, si més no. Però no, que va! Que cinc minuts ni què hòsties! L’avanç informatiu en qüestió deriva en tot un noticiari, que si coronavirus amunt, que si coronavirus avall, que si el Papa Francesc està sol en la missa del dissabte en la plaça de Sant Pere, que si la figa de sa tia no sé què, que si açò, que si allò, que si morts, que si curats, que si tal, que si Pasqual... I per acabar-ho d’adobar, la compareixença del president del govern, que s’allarga al voltant de tres quarts d’hora i provoca la reacció en cadena de tots aquells que volien desconnectar o atansar-se a una finestra d’aire nostàlgic però pur, molt pur. Sanador, com a mínim. I alguns, com és natural, abandonen la retransmissió. I alguns altres, els més optimistes, o els més irònics, segons es mire, diuen, per contra, allò que el Genovés està calfant, que es tracta d’un descans per recuperar l’alè i remuntar una final que té molt costera amunt. I alguns com jo, doncs ho confesse: llance el comandament a terra i apague la tele, perquè ja està bé de tanta infàmia. Tanmateix, de tant en tant, comprove si la compareixença del president acaba d’una vegada per totes. I resulta que el president del govern continua i continua, fins que al remat, una hora més tard, se’n va. Per fi! Però ai, pobre infeliç! Perquè la partida torna, sí, però com? Doncs això: retallada, mutilada! No siga cosa que se solape amb les notícies de la nit, no siga cosa que ens perdem la repetició de les dades sobre la pandèmia que ens acaben de donar. En un tres i no res, per tant, com si tinguera vint anys i no quaranta-u, el Genovés guanya la final. I de bell nou, els plors envaeixen el trinquet de Sagunt, i les emocions, i el fervor... Samarreta roja al vent. El mite ha ressuscitat. Però quan mire el rellotge, ja són vora les 21. I la partida havia començat, en teoria, a les 17,25. Un engany en tota regla, després de tot, un engany que costarà car a la benvolguda televisió autonòmica que tants anys va costar recuperar. O no. És igual, al capdavall. Alguns ja sabem de sobres que, en efecte, es tracta d’una televisió autonòmica, amb tota la càrrega de malícia que arrossega tal terme. I provinciana, i dependent, i desarrelada, i... En fi. Aquest era el nou camí de què parlaven alguns quan la van reobrir? No ho sé, la veritat, però tampoc era necessari posar de mal toc a ningú, ni traure-li les essències més primàries, ni fer-li sentir fàstic i impotència, ni res de tot això. Sobrava, només, amb fer les coses amb gust i amb estima per la terra. Només això...

I ací, la partida sense talls: la partida del segle. Encara com!