Molt més que un simple trinquet caigut

Homenatge al tio Maxi (Casinos)
23-10-26

No m’ho haguera pensat mai i alguns m’ho digueren des del primer dia: «un llibre sobre pilota? No en tinc ni idea!». Però amb idea o sense ella, el cas és que Trinquets trencats s’ha encaminat justament per allà per on marcava l’avenir. Per una banda, la satisfacció del reconeixement, la idea que la literatura compensa l’abisme de no saber res però percebre-ho tot, allò que en diuen una obra en què hi ha molt més que una simple pilota o un simple trinquet: un país en crisi! D’una altra, la confirmació que la tragèdia va en augment i, que en efecte, la faena de recobrar allò que s’ha perdut o està en vies d’extinció, reclama alguna cosa més que bona voluntat. Identitat en retrocés. M’arriben, per això, diverses imatges d’alguns trinquets que vaig visitar per confeccionar l’obra que a tot li dona sentit. I m’endinse en el pou. O en el drama de tot plegat. En primer lloc, m’impacta la imatge del Trinquet Tarsan de Vilallonga, o millor dit, del ja enderrocat trinquet, ara per ara convertit en un solar. Sentència complida! Tot seguit, m’espante amb el que queda del vell trinquet d’Oliva, devastat per les darreres pluges i en un estat que, en fi, no és que siga ruïnós, és que ja resulta perillós. El següent a demolir! Perquè no crec que hi tarden molt, cosa que fa mal, certament. Molt de mal. De fet, no deixa de ser la constatació definitiva que el progrés, bé siga com a conseqüència dels factors naturals, bé siga per l’acció destructiva de l'ésser humà, no té aturador. Colga les cendres del naufragi i les dissol per complet entre records i nostàlgies que, a poc a poc ja no recorda ningú, que se’n van sense remei amb la mort d’aquells que un dia foren els protagonistes i els guardians d’un paradís perdut. El temps? El temps és allò que passa entre sospites i crueltats de diversa índole i consideració. Tanmateix, sempre ens quedaran els homenatges a les persones de cor com el tio Maxi de Casinos, actiu d’aquesta memòria que no s’ha de perdre perquè si es perd, doncs això: no res, no res, no res... No sé, ni que siga tangencialment tot em connecta amb aquesta obra mestra del cine titulada Coco, si més no una recerca constant de la veritat entre el món dels morts per evitar que aquesta es perda. I d’ací, a la memòria que tot ho sosté, i que tot ho reactiva, i que condueix, potser, temps a venir, a la consciència de no ser res si no s'és poble, o això deia el poeta. Sempre amb orgull, això sí. I endavant, amics, endavant.  

Solar on abans estava
el Trinquet Tarsan de Vilallonga (la Safor)

Estat actual del trinquet vell d'Oliva
després de les pluges

Ja dic: una obra mestra!

Blauverd

El color blauverd, potser
el més interessant de la golejada
del Barça contra l'Alabés

Si per alguna cosa m’agrada sentir els partits del Barça a Catalunya ràdio, és perquè resulten molt didàctics. Ja ho eren quan el locutor en cap era Joaquim Maria Puyal, el gran mestre, però és que el nivell s’ha mantingut amb Ricard Torquemada, així com també, per descomptat, amb el seu equip de periodistes sempre a la recerca de la dada suculenta i substanciosa. Ahir, per això, el toc el va donar Sònia Gelmà, crec jo, quan el Barça ja golejava sense pietat l’Alabés. I, en efecte, el més interessant no era el futbol, sinó aquesta perla literària que titllava el color de la samarreta visitant com a blauverd, alerta, com a blauverd! Un color bonic, sens dubte, però més bonic encara el fet que apareguera diluït en un camp ple de turistes i a mig fer, o en tot cas, en una retransmissió futbolística que, de colp i volta, s’endinsava en aquell poema de Josep Maria de Sagarra segons el qual «l'amor que passa a la vora del mar, és blau verdós i flexible com l'aigua». Sobre el partit? No res. Sobre el camp? Tampoc no res. Les obres continuen i les entrades són caríssimes, prohibitives per als aficionats de sempre. El Barça és un circ del capital. I si se salva, ara per ara, és pel joc romàntic, pel planter inesgotable i pels records de temps gloriosos. I a banda, per les paraules que s’escolen entre gol i gol, sempre adients, sempre suggerents, que m’empenten a cercar la cançó de Lluís Llach que posava música al poema Cançó de rem i de vela. Perquè no crec que hi haja res casual en aquest món, que potser és veritat que els senyals són vertaders, i que la mar és blau verdosa en aquesta època de l’any. Blau verdosa com les línies que desgranen el misteri que es desvelarà, potser aquest hivern, o potser quan les ones trenquen de bell nou sota els meus peus. I entretant, aquestes remembrances a cavall d’una gran retransmissió i un altre partit solvent dels xicots de Hansi Flick. No es descobreix res, en definitiva. No hi ha color quan es tracta de professionalitat en l’àmbit radiofònic. Tampoc no hi ha color davant un equip modest. 6 a 1, al remat. I de referons, un color tan poètic com l’amarga derrota d’un conjunt basc que no mossega com el París o el Madrid.