Welcome
Peter, clamaven a cor els habituals a Mestalla fa
uns anys. I tots aplaudint... Ara, els responsables d’aquella venda, d’aquell espoli,
estan lluny. Lluny i forrats! Almenys a França, els tallaren el cap. No com
ací. Ací, la moda és ressuscitar les gavines mortes o dir que no als turistes desgraciats que hi arriben amb la butxaca plena de duros. Què passa? Que
som imbècils? En fi. Tourists, go home! criden per una banda. O Lim, go
home!, que blasmen per una altra. Però en aquest país ja no queda res amb
consciència pròpia. Tots pujats al carro de la globalització, fidels al que
abans es denominava el regionalismo bien entendido. Quins temps aquells!
Coentor i folklore. Essencialisme verge. Supose que per això em ve a la memòria
aquell altre eslògan —certament lamentable!— que abundava per aquestes latituds
fa quaranta anys: Moros no. La gran diferència, tanmateix, és que els
uns, els moros, eren pobres, venien ací a treballar i a
guanyar-se la vida, tant si agrada com si no; i els altres, els turistes i els
pirates, venen ara amb la cara descoberta: a saquejar el país i a reduir-lo a
les cendres, o a un mer centre comercial amb flaire de mar llevantina, l’apèndix
folklòric!, que no deixa de ser el mateix. Panxes contentes que regloten paella,
goles a vessar de birra i vi. Vi de Requena, per descomptat. A la carta! I a més,
sense cap permís de residència que valga, ni tan sols amb una miserable taxa
turística. Via lliure perquè qualsevol visitant hi faça el porc tot el que
vulga i més. Però que no siga moro, per favor, ni romanés, ni amb pell fosca.
Si és anglés, millor. Tot siga per progressar a costa de l’aire que més venta. I
a fer la mà. València pura i dura. Avanzar li diuen els entesos que ens
governen. Perquè, en realitat, els valencians mai no anirem més enllà de
conformar-nos amb la derrota permanent, si de cas el nostre tret més
característic. No la llengua, no, la derrota! I de vot en vot, que encara és
pitjor.
