Després d’un temps
allunyat d’aquest espai costumista que tantes alegries té per donar-me, i
donar-vos, reaparec a fi de recomanar un llibre autobiogràfic que aprofundeix
en les arrels del poble a través de les vivències personals del
personatge-protagonista, que no és altre que l’autor, el mateix Joan Francesc
Mira. En efecte, El tramvia groc és
un retrat, en principi bastant versemblant, d’una etapa molt determinada de la
infantesa i la preadolescència de qui escriu, un conjunt de detalls, anècdotes
i situacions que són descrits i explicats amb extraordinària destresa
literària, amb la densitat pròpia d’un Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. El tramvia groc també és la imatge del
que un dia fou la capital d’aquestes terres, València, una retrospecció cap al
passat d’una ciutat i un indret perifèric, la Torre, que ja mai tornarà a ser
com era: verge, innocent, rural, pròxim, local. La València dels anys quaranta,
la de la postguerra. Una València lògicament diferent a l’actual, on la llengua
omnipresent era el valencià, on l’horta desprenia força i treball constant, on
les relacions humanes eren de qualitat, sanes, de vegades dures, també
tràgiques, autèntiques en qualsevol cas. Tot en el seu conjunt transmetia un
aire que, a pesar de les circumstàncies, l’autor evoca amb tendresa, amb un
punt de malenconia i romanticisme, des d’una òptica particular però sempre amb
un regust d’estima i respecte pel que es considera propi i natural d’un poble,
d’una col·lectivitat. No és aquesta una lectura fàcil, és cert. Si més no, es
tracta de literatura, de literatura en tota la seua dimensió, aspecte que
requereix atenció, paciència, gaudi i plaer per part del lector. Tal volta, per
això mateix, un no pot deixar de pensar que cada una de les pàgines que
conformen el llibre obeeixen a una mena de comiat, a unes memòries que
sintetitzen tot allò viscut per l’autor, que es recreen en excés però de manera
subtil, almenys per a mi, en el referent principal de la seua obra: el futur
incert i insondable d’aquest país. Evidentment, aquest aspecte ha d’agradar. Però
aquest és el meu cas. I per això us en faig cinc cèntims...dijous, 27 de març del 2014
EL TRAMVIA GROC, Joan F. Mira (Ed. Proa)
Després d’un temps
allunyat d’aquest espai costumista que tantes alegries té per donar-me, i
donar-vos, reaparec a fi de recomanar un llibre autobiogràfic que aprofundeix
en les arrels del poble a través de les vivències personals del
personatge-protagonista, que no és altre que l’autor, el mateix Joan Francesc
Mira. En efecte, El tramvia groc és
un retrat, en principi bastant versemblant, d’una etapa molt determinada de la
infantesa i la preadolescència de qui escriu, un conjunt de detalls, anècdotes
i situacions que són descrits i explicats amb extraordinària destresa
literària, amb la densitat pròpia d’un Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. El tramvia groc també és la imatge del
que un dia fou la capital d’aquestes terres, València, una retrospecció cap al
passat d’una ciutat i un indret perifèric, la Torre, que ja mai tornarà a ser
com era: verge, innocent, rural, pròxim, local. La València dels anys quaranta,
la de la postguerra. Una València lògicament diferent a l’actual, on la llengua
omnipresent era el valencià, on l’horta desprenia força i treball constant, on
les relacions humanes eren de qualitat, sanes, de vegades dures, també
tràgiques, autèntiques en qualsevol cas. Tot en el seu conjunt transmetia un
aire que, a pesar de les circumstàncies, l’autor evoca amb tendresa, amb un
punt de malenconia i romanticisme, des d’una òptica particular però sempre amb
un regust d’estima i respecte pel que es considera propi i natural d’un poble,
d’una col·lectivitat. No és aquesta una lectura fàcil, és cert. Si més no, es
tracta de literatura, de literatura en tota la seua dimensió, aspecte que
requereix atenció, paciència, gaudi i plaer per part del lector. Tal volta, per
això mateix, un no pot deixar de pensar que cada una de les pàgines que
conformen el llibre obeeixen a una mena de comiat, a unes memòries que
sintetitzen tot allò viscut per l’autor, que es recreen en excés però de manera
subtil, almenys per a mi, en el referent principal de la seua obra: el futur
incert i insondable d’aquest país. Evidentment, aquest aspecte ha d’agradar. Però
aquest és el meu cas. I per això us en faig cinc cèntims...
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
Secretari
- Secretari
- Sagunt, País Valencià
- La gran majoria dels escrits d'aquest blog giraran al voltant del poble en la seua màxima expressió, entre aquell conservador de costums i tradicions i aquell altre disposat a deixar-se dur per les pedres del camí, gent en definitiva tocada i farcida d’experiències múltiples. És un espai de reflexió que naix de la realitat dels nostres carrers i la vitalitat minvada del nostre benvolgut entorn, la Mediterrània, les cases de teules i els esperits més dispars, de la gent honrada, treballadora, submisa, innocent i fins i tot de la cruel; de tots aquells que en algun moment donat de la seua rutina diària han percebut les actituds i els sentiments malsans que el proïsme ens sol vendre per costum: la falsedat i la hipocresia, els autèntics danys d'aquesta terra.