Banalitat i resistència

Sempre que vinc al nord, o més en concret al País Basc, em sent molt ben tractat. Això és una gran veritat, i cal remarcar-la, perquè està molt per damunt de qualsevol altra consideració. Amabilitat, honestedat, noblesa, autenticitat i tot d’un plegat. Però com en tots aquells indrets tocats per la vareta de la identitat i l’essència de la terra, també és cert que cal estar a l’aguait dels matisos que poden malmetre-ho tot en qüestió d’un obrir i tancar d’ulls. Així que aquesta és la qüestió. El contrast. I els perills. Reconforta enormement, per exemple, comprovar la consolidació de l’èuscar com a idioma preferent i vernacle, o el manteniment admirable dels esports rurals arreu dels pobles i els camins, perquè no és fàcil, això, no gens; però alhora resulta preocupant la penetració del progrés allà on fins ara tenia complicada l’entrada. Perquè tampoc el país dels bascos està exempt de les tendències imperants a tort i a dret. A quin sant! Sembla, de fet, que allò que no ha aconseguit Espanya i tot el seu arsenal d’assimilacions i mediocritats, estiga ara a l’abast de la uniformitat i el poder de la globalització, que és més o menys el mateix. Materialisme al poder, surf i postureo. Xarxes socials. Turisme devastador. Los pueblos más maravillosos… Capitalisme contumaç! Així que per tot, aquesta és la raó per la qual no desvelaré el reducte on he anat a parar aquesta vegada, el motiu de pes que em farà guardar-me al meu dedins els topònims i antropònims recorreguts per un territori agrest i bell. Aquell trinquet fet de pedra tosca i vetusta a la vora de l’església. Destrals de foc i cudols de cent quilos sobre els muscles. O la profundidat i la flaire del caseriu per on han vagarejat els meus peus i els seus, i els de tots aquells que m’han regalat de bell nou el privilegi de brindar entre muntanyes i càntics populars que resisteixen encara l’envit del temps i la banalitat. Eskerrik asko. Kaixo eta hurrengora. Berriro bisitatu ahal izateko pribilegioa.