Llibres de vora mar

I al capdavall, resulta que ho tenim a tocar, producte d’un simple passeig a vora mar. Estiu rere estiu. Un gran onada de sentiments i literatura propietat efímera d’aquells que l’acaronen i la comprenen, que la valoren i que, de tant en tant, també la recomanen. Perquè no tot és un castell d’arena, ni una exposició gratuïta al sol abrasador, ni tampoc una passarel·la de cossos esculturals o d’estomacs agraïts. La gent ganduleja, en efecte, però també llig. I a banda, basteix una biblioteca a l’aire lliure que cal aprofitar per descobrir noves lectures o per revisitar algunes altres, o tot plegat per reviscolar un hàbit molt capaç de sobreviure en aquest món aparentment tan apàtic i tan assimilat a les tendències banals i globalitzades. Diuen què. Però hi ha vida més enllà de la frivolitat imposada pel progrés. I en sobra tan sols amb un esguard furtiu, tot just el que separa la curiositat innata de la vaguetat imposada pel present. Lletres manuscrites! I aleshores, els títols s’acumulen sota la mirada atenta del caminant discret però conscient de l’espectacle. Jo mateix.

Entre les ones i el vent apareixen, de seguida, exemplars com ara aquell clàssic de Jack Kerouac: On the road. O aquell altre disponible en tantes llengües com estrelles cauen en la nit de Sant Llorenç: Sàpiens, de Yubal Noah Harari. O el que devora amb recel aquest senyor que s’estova a la gandula: La fi de l’eternitat, d’Isaac Asimov. Què no dir-ne de Memòries d’Àfrica, d’Isak Dinesen. O d’altres títols inabastables per llunyania i per solemnitat però que hi són, de veres que hi són, allí entre les mans d’uns anònims qualssevol, exemples tots de la varietat i els gustos de la concurrència popular. Gèneres a doll: novel·les, assajos i manuals d’autoajuda, i de tant en tant algun llibre de poesia. Joan Fuster i la seua Antologia poètica. Quasi res porta el diari! Obres que refermen valors allunyats de l’estultícia i que responen a la més vella màxima de la literatura universal: perquè sí o perquè vull, com bé resava aquella cançó inoblidable d’Ovidi Montllor. Sobre la llengua? En castellà, majoritàriament. Això és cert. Tanmateix, de traduccions, n’hi ha a caramull. I el llibre que ara fullege acoblat entre les dunes i l’arena n’és un exemple: Els anells de Saturn, de W.G. Sebald. Bellesa interminable. Un cúmul de reflexions i paisatges costaners. Solitud i voluntat de cobrir el buit immens que s’obri allí entre la terra i l’aigua, o entre els llibres i allò desconegut, més aviat. Mons interiors, en qualsevol cas. Mons que em visiten, també, a partir d’Una cambra pròpia, de Virginia Woolf, que és el títol que llig aquella dona que no necessita res més que la mar al seu davant, com si es tractara, precisament, de la seua particular cambra. Mediterrània en vers. O en prosa. Tant se val. Sempre amatent a cobrir la longevitat i la diversitat de la vida, des de la més estereotipada, com ara ella, que és professora de literatura jubilada; fins a la més impensable, com ara aquesta adolescent conquerida per la joia de llegir Ghost. I Ghost només és una novel·la juvenil escrita per un tal Jason Reynolds, que al capdavall resulta que no és un tal. Simplement, és un dels tants creadors d’històries que desfilen pels nostres ulls i ens fan pensar que sí, que llegir deu ser això, un viatge que s’allarga jorn enllà, tan infinit com el plaer de l’estiu en aquest raconet del país. Així que dona’m la mà, deia Joan Salvat-Papasseit, que anirem per la riba ben a la vora del mar.