Huracà o barbàrie!

Això és. Temporada d’huracans. O dit en anglés, hurricane season, que més o menys equival al mateix, vull dir, a la mateixa histèria col·lectiva, a la mateixa psicosi internauta i a la mateixa tendència, en gran part ridícula, del món global segons la qual tot és més fàcil, i més viral, i més cinematogràfic, i més de tot, si pren un nom de referència ianqui, talment com passa amb el menjar sintètic: Mc Donald’s i altres merderades; o amb les festivitats: Halloween i no sé quantes hòsties més; o amb algunes fórmules col·loquials freqüents a Youtube: oh my god, bro... Així doncs, temporada d’huracans, no una DANA, no, que és com li diuen científicament d’un temps ençà; ni tan sols una gota freda, tampoc; ni evidentment un temporal de llevant, de cap de les maneres. Que va, això fins i tot sona bé. Un huracà! I de nom Gabriel, com el sant. Definitivament, formem part d’una societat ensopida i sense ànima, que de seguida puja al carro d'una falsa i mal entesa modernitat; i que de seguida, també, corre a batejar el mal temps com si la nostra terra fora Florida i no un raconet més de la Mediterrània. I sí, d’acord, no se li pot llevar ferro al que va passar a les comarques centrals del país ara fa un any, però és que aquest no és el tema. El tema és la magnificació lingüística dels drames mediambientals. I ja de pas, si així ho considera el proïsme amb tot el dret del món, la hipocresia d’uns governants immorals que corren ara a informar a la població com no ho feren mentre estaven de dinarot en un reservat. Bunga-bunga! Però bé. Respecte zero cap a la parla pròpia, aquesta és la qüestió. En breu, n’estic convençut, hi haurà qui es referirà als episodis de gota freda com si es tractaren de pluges monsòniques, i també qui denominarà al vent de llevant el vent del diable. Que no? De fet, això ja passa, potser no amb les pluges i els vents, però sí amb aspectes més inofensius de la llengua com ara el nomenclàtor o la toponímia tradicional, així dit en general. M’ho comentava un amic fa poc: «entre els ciclistes aficionats, —altra moda global, per cert—, s’ha instaurat la moda, veges tu, de canviar per pura ignorància el nom de les partides de camp, els camins rurals, els llogarets i els cims dels termes municipals. Així, per exemple, alguns han passat a denominar Pino madre el Pi del Salt de Nàquera». Poca broma! Perquè allí on molts veuen només ximpleria i desconeixement, que també, alguns altres veiem una absoluta i total falta de respecte i sensibilitat. Això per no parlar de la incoherència dels qui es compren bicis de milionaris per gaudir de la natura i el paisatge. Sí, sobretot això. Amb noms més propis de Colòmbia o de Perú que del Camp de Morvedre. La Creu, el Tabalet i el Codoval! En fi, una vergonya. Molt semblant, ara que hi caic, al que em va ocórrer fa uns anys amb uns pescadors de canya que hi eren al meu costat armats amb uns equips d’alta gamma i un munt de dispositius tecnològics, drons inclosos. Ni tan sols sabien el nom dels peixos que pescaven! Ni això. Però ni en català, ni en castellà, ni en res. Per a ells, el que pescaven eren piezas. Per això és que dic ara que aquells pescadors, d’igual manera que els biciclistes indocumentats a què es referia el meu amic, serien partidaris sense a penes parpellejar ni qüestionar-se res, d’englobar aquestes pluges torrencials d’avui en una temporada d’huracans. O millor encara, en una hurricane season. No debades, això sí que ho tenen, sí, alguns: burrera per arroves. I gratuïta, que encara és pitjor. Frivolitat al poder. Banalitat completa. I mentrestant, el tararot de Trump més content que un gínjol, no debades deu pensar que són tots com ell...

Un excursionista a la muntanya de la Creu, a Quart de les Valls