Apagada

Se’n va la llum i el món s’atura. I com en temps de pandèmia, la inspiració em ve a visitar amb la diferència que ara no és una pantalla en blanc el que m’esguarda i m’esperona, sinó un paper, un simple paper dels que ja no s’estilen però que s’estilaran de nou temps a venir només esclate la bombolla de la virtualitat i les intel·ligències artificials. Tecnologia pedagògica! Merda pura. Quin goig fabular, de fet, al voltant d’un esclafit definitiu que arribarà, no sé com, però ho farà, més o menys com arriba cada tant el col·lapse de la pirateria immobiliària i la corrupció que se’n deriva. Però bé. Paper i ploma, deia, com tota la vida de déu. O almenys com aquella vida de quan jo era xicotet i m’evadia així de l’avorriment d’unes vesprades tòrrides i tedioses en què no passava res, absolutament res. Perquè això era el més normal, amb llum o sense llum, amb por o sense por. És clar que antany aquestes coses no passaven. O sí, però no amb tanta virulència. I així doncs, les aspiracions dels uns i dels altres es basaven, a grans trets, a passar la vida amb dignitat i sense la necessitat de ser feliç a tothora, s’entén, sense la necessitat de viatjar constantment, o d’esmorzar en algun bar de moda, o de muntar en una bicicleta de titani, o d’anar al gym perquè així ho estipula la moda healthy i també aquestes xarxes socials que infesten d’estímuls i d’imatges estereotipades els nostres cervells. Esclaus dels present. Coaching per tot. I, entretant, una apagada generalitzada de la qual tant me fan els motius o les causes. Ves tu saber. Què importa, en realitat. La nit estelada ja no me la llevarà ningú, malgrat que va durar poc, molt poc. Oh!, benvolgut record d’aquells temps passats allà, a la Lapònia espanyola, temps en què eixia a passejar amb el cel ras per sostre i sota un crepuscle emporprat ja gravat per sempre al meu dedins. Contaminació zero. Sopar? Per a què? Beneïdes cuines de gas trobades a faltar ara en tantes i tantes llars rendides al poder omnipotent de les vitroceràmiques i la Thermomix. O aquells ciris que ara s’han espolsat la pols. O les ràdios a piles capaces d’absorbir les preocupacions banals i les frivolitats perquè, en realitat, no són més que això: frivolitats. I perquè, a més, trobe que la vida deu ser quelcom així com un repte rere un altre en què cal aprofitar, tan sols, els xicotets plaers que ens regalen els somnis. Aigua que raja de la font. Plic-ploc... I, sobretot, tancar els ulls i allunyar-se d’un apocalipsi informatiu i polític tan fastigós que, ja dic, l’únic que compta són els confins d'una llibreta i els batecs que ens fan viure i sobreviure en un món maliciós però incapaç de penetrar en el més profund del nostre cor.