Les llums del circ

Per circumstàncies atzaroses del destí, les nits del mes del maig m’han regalat una postal sobtada però difícil d’obviar en aquests temps en què la calma és un bé tan preat com escàs. Les llums del circ a la llunyania són capaces d’encomanar una pau profunda en les hores d’un crepuscle primaveral que sotja la nit mentre els gats vagaregen i miolen excitats entre les llambordes i els solars de la denominada vila, l’antiga vila en forma d’illa i de reminiscència medieval. El silenci s’apodera, doncs, del somiador mentre els tendals enormes blancs i blaus del circ claregen la foscor a redós del gran riu que travessa la planura riberenca. És el Xúquer, que fa ressonar el curs fluvial i s’endinsa vers la mar. I un servidor, que seu amb l’esguard fix en la carena diluïda amatent a l’espectacle i l’harmonia tan efímera i romàntica, resistent als embats de la modernitat. Temperatures que conviden a fruir d'un plaer en extinció, refugi d’esperances. Tot i res. El jorn s’aquieta a mesura que els estels cerquen els badalls dels nòmades i guien els cons que em retrotrauen una infantesa perduda, però desvetllada i feliç. Aquell passat de trapezis i animals ja censurats, antídots en essència de l’avorriment infantil tan delerós de lletres i futur. La crisalide del present. I no, no és un miracle, sinó una estampa onírica entre els dies adotzenats d’aquest avui, que guaita el que vindrà entre batalles i derrotes. Perquè jo soc aquell que pensa i que repensa la barreja de belleses i fracassos que a les clares embriaga de progrés el gran atzur i a les fosques obri les portes del candor i del deler. Tot com les flors de primavera i unes llums de circ inabastables però farcides de son i de records, de son i de records, de son i de records...