Ordre

Paral·lelismes hi ha, no molts però hi ha. I, com és natural, solen donar-se en l’àmbit estrictament rural, és clar, perquè pel que fa al clima, la diferència és més que notòria, és a dir, ací fa fred, un fred sec; al País Valencià, només frescoreta, o en tot cas humitat. Ací neva, i en grans quantitats; a les latituds mediterrànies, no. Però el cas és que a banda dels evidents contrastos climatològics, de tant en tant un s’adona que la vida no és tan diferent pel que fa al bon fer del sector primari. Agricultura i explotació forestal, tot d'una mà! I així com el llaurador mediterrani modela els seus arbres i la totalitat del seu bancal talment com un jardí, l’home peninsular avesat als quefers de la llenya també es rendeix a l’ordre i a la simetria com la millor manera d’exhibir l’harmonia del seu entorn. Tronc a tronc fins a aconseguir una bona provisió. O un buen acopio!, que diuen mentre treballen pausats però amb decisió. Un mall, una falca i una destral. I com a fruit, piles i més piles de llenya perfectament entrecreuades, sense cap indici de moviment com a conseqüència del fort vent. Res. Sense a penes un badall. Matèria immòbil que s’eixuga i espera ser devorada pel foc hipnòtic de les nits d’hivern, el resultat latent de qui treballa la llenya com qui treballa la terra. Amb tenacitat, perquè la vida passa mentrestant. I de la mateixa manera que a la Mediterrània encara hi ha qui fa bardisses de canyes amb una gràcia innata o qui dibuixa solcs en l’horta amb l’única companyia d’una haca i una rella, per aquestes contrades també hi ha qui fa castells de naips amb la palla, el farratge indispensable per a un bestiar famolenc que campa davant la immensitat d’un erm desolador i que compta amb l’avantatge del temps indefinit. No sé. El temps, el gran enemic en les societats regides pel capital; el gran aliat, en canvi, allà on la vida s’atura i el progrés no acaba de penetrar. Em fixe, per això, d'altra banda, en alguns marges que delimiten els camps, preciosos i precisos, tot alhora; o en els regalls providencials que faciliten l’escorriment de les aigües del desgel; o, en definitiva, en aquesta brutal però pulcra extensió de camps de cereals que guaiten, letàrgics, l’espectacle de l’eclosió primaveral. I de tornada a casa, a més, em copsa l’atenció l’aprofitament dels recursos ambientals, antany tan visibles en el camp valencià, avui inexistents, per desgràcia, atesos els avanços de la falsedat, reminiscències, en tot cas, d’un passat sostenible que a l’interior deshabitat pren forma en alguns murs de pedra seca i també en algunes portes ancestrals que simbolitzen l’entrada cap al paradís de la bellesa i l'equilibri.