Ara que la llenya forma part
de la meua vida i que els troncs s’acumulen arrenglerats en el rebost per a mes
goig de la llar familiar, he tingut a bé pujar a un cim pròxim a casa des del
qual s’albira tot aquest poble de teulades morunes i xemeneies antany tan definitòries
de l’activitat forestal, incessant pel que es veu. Perquè tot i que és cert que
avui moltes romanen inactives, moltes xemeneies vull dir, hi hagué un temps que
no cessaven ni un moment d’expulsar el fum espès i característic que es diluïa
per l’atmosfera i enterbolia tot el paisatge habitat. I això, doncs què no dir-ne,
segons conten els oriünds, era tot un espectacle, encara més si la capa de fum
es contemplava des de dalt d’una lloma. Devia ser tanta, de fet, la quantitat
de boira emanada dels conductes de la llar que això, ves per on, permetia
identificar les cases que en feien ús, d’aquest sistema de calefacció. I la
conseqüència, és clar, és que els veïns cobraven per fums, cobrar por humos, que en deien, és a dir, que en justa correspondència se’ls repartia llenya
atesa la titularitat pública de la serra, un etiquetatge, diguem-ne, oficial, i equivalent, per això, a un
altre que sempre ha gaudit de moltíssima més popularitat en la parla local d’aquestes
terres: montes comunales. Un sistema
just, si més no, o proporcional, en tot cas, ja que mentre s’arreplegava i,
posteriorment, es cremava la llenya dels arbres caiguts; el bosc es mantenia
net, sense tant de material inflamable en cas de sequera o de desgràcia
inoportuna. Un equilibri, en definitiva. La modernitat, tanmateix, s’ha
encarregat d’esborrar aquest costum retingut, —encara sort—, en la memòria
col·lectiva i, amb més o menys intensitat, ha fet que l’evolució hi penetre per
a establir-se in aetérnum, com sol
ser habitual en aquests menesters. Per una banda, ha influït la despoblació galopant, és evident. I
per una altra, molts habitatges han incorporat les estufes elèctriques o de
gasoil, i també, com no, aquest invent revolucionari dels pellets, que si bé
rendibilitza al màxim el que hom coneix com a biomassa, no és exactament el
mateix, no, de cap de les maneres, almenys per als veïns més proclius a l’activitat
tradicional. Diferents maneres de calfar la casa cohabiten, doncs, en aquest
present, però el que resulta inqüestionable, també, és que, al meu parèixer, no és or tot allò que lluu. De vegades, l’avanç imparable de certes tècniques o de
certes estratègies comercials equival, tan sols, a comoditat. O a rapidesa. O
què en sé jo. A vagància, fins i tot. I això no sempre és bo o positiu,
simplement és un símptoma més del progrés incurable de la societat. I ai, què
es podria dir d’aquesta paraula: el progrés. Sempre tan discutible quan remet a
beneficis econòmics. I no, jo particularment no hi tinc cap problema, de veres que no, però és que
els beneficis, sovint, són només per a uns pocs, i en aquest sentit sí que hi hauria molt a dir...
Altres assumptes...
▼
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada