Estrelles

Observatori astronòmic

“El cel estava enfarinat d’estrelles de tal manera, que amb aquella sola claror ja podien caminar. Mai no l’havia vist amb aquella precisió i netedat. El ruixat de mitja tarda havia netejat el paisatge i l’havia deixat net de pols. Mirava el cel i pensava com m’agradaria poder contemplar aquesta meravella amb la meva felicitat a dins...” I així és, tot i que aquest fragment no l’he escrit jo, és clar, —ja m’agradaria—, sinó Jaume Cabré a Les veus del Pamano, una de les novel·les que llig actualment mentre les nits estrellades se succeeixen al meu voltant a mode de tapís interminable i corprenedor. Un plaer que no s’acaba. Inspirador, si més no. Per això mateix, malgrat el fred imperant que s’escola pels badalls de les finestres envellides, és que em negue a abaixar les persianes durant la nit, perquè no vull perdre’m ni un moment d’una estampa eterna que em fixa a la gandula amb la vista posada en un cel que mai no havia vist tan de prop, lliure de qualsevol impuresa. Destino starlight, diuen des de les agències turístiques. Però és que no m’estranya. El tòpic és cert. I tan cert. Un es queda bocabadat, de fet. I la comparació és inevitable. Perquè allà on tinc les arrels ja no hi ha estrelles, o millor dit, allà, en les terres on la massificació i l’excés de llum han enriquit els pirates de la hipocresia, el cinisme i la corrupció, no es poden veure. Colgades per la densa contaminació, baratades per l’estúpida artificiositat humana. Tanmateix, ací n’hi ha moltes, d’estrelles, tantes que la poesia em ve a veure cada dia, puntualment i fidel a l’espectacle que apareix ras i clar al firmament. Estrelles pertot. O estreles, és igual. També anomenades estels. I així estant, és que em sobrevenen algunes converses de pel·lícula, com ara la que mantenen en llengua dakota el cap dels indis sioux amb aquell altre personatge tan romàntic interpretat per Kevin Costner i batejat amb el nom de Ballant amb llops:

—Sempre preguntes pels blancs. Vols saber quants en vindran... Vindran molts. Molts més dels que t’imagines.
—En seran molts?
—Tants com estrelles. 

I l’analogia és tremenda. Perquè en aquestes terres pregones i brillants, bé podria un tombar-se amb la vista esmaperduda i perdre’s entre nombroses constel·lacions, protegit per una catifa d’astres insondables que bé mereixen el son profund malgrat l’amenaça contínua dels qui vindran tard o d’hora, tant si són benvinguts com si no, ja siguen blancs o falsaris personatges vestits amb jaqueta i corbata.