Deures d'estiu: el valencià apitxat

Com el seu nom indica, els deures d’estiu arriben quan els estudiants ja no fan cas ni de les notes que han tret al llarg del curs, en alguns casos brillants, en altres lamentables. Són mesures de pressió que xoquen, de fet, amb les merescudes vacances dels alumnes i, en general, perduren amb un més que meritori seguiment entre el professorat més tradicional. No s’han de condemnar, tanmateix, aquestes mesures, ja que al marge de les etiquetes que puguen rebre, també ofereixen la possibilitat d’elaborar activitats que, amb un poc de sort, romandran per a sempre en el creixement i evolució de l’estudiant. Que bonic! No sé, algun llibre, alguna pel·lícula, algun dietari o, també, per què no, algun exercici pràctic d’ortografia per malsonant que puga parèixer amollat així, com qui no vol la cosa. Nyas!

De fa uns mesos, per això, li he pegat moltes voltes a una cançó molt il·lustrativa que vaig sentir en el trinquet de Castelló de la Plana i que porta com a títol Juant juant, del músic de l’Alcúdia, Toni de l’Hostal. És una cançó preciosa que gira al voltant dels jocs que han configurat la vida d’aquells que ara ronden, o superen de poc, els quaranta anys. Uns jocs que, ves per on, solien tenir més protagonisme en època estival, quan no existia encara forma humana de suplir l’avorriment amb dispositius tecnològics d’última generació; o quan la calor tòrrida del mesos de juliol i agost tan sols convidava a apagar qualsevol pantalla i buscar-se la vida en la piscina municipal, en la mar, o en la sèquia, sí, en la sèquia, allí on corria aigua fresca i els cullerots incitaven també a cometre les més variades tortures i mutilacions. La cançó, d’altra banda titulada oficialment Juant juant i, oficiosament, La cançó més apitxà del món, fa un repàs d’una de les varietats dialectals més maltractades del català, el valencià central, altrament dit apitxat; i en un exercici tan brillant com fonèticament asèptic per part del seu autor, ensordeix qualsevol indici de so palatal i africat que figure en la lletra. S’entén, la g i la j, i la tg i la tj. Perquè això és l’apitxat, precisament. No distingir entre gent i xiquet, per exemple. Així que sense més preàmbul, aquest és l’exercici: una cançó, uns buits que cal omplir tenint en compte les normes ortogràfiques més discutides pels parlants de les comarques de l’Horta, el Camp de Morvedre, el Camp de Túria i bona part de la Ribera. Droga dura en els temps gloriosos del blaverisme, només apte avui per als nostàlgics de Lizondo... Atents al pròleg que precedeix la cançó, senzillament magistral.

'JUANT JUANT'

(LA CANÇÓ MÉS APITXÀ DEL MÓN)

Quan jo era .....ove

I no tenia mai ni un .....avo

....uava a ....ocs

ben entrà l’edat del pavo

i ....alàem més que deu:

quantes vespraes mos haurem ....amat!

Ausaes

Ara to.... són ....aponesos: 

la ....ent ....ua a video...ocs

i la .....àrcia dels meus néts

no és la de pescar ......anguets.

......ocs de la infància:

divertits, entretinguts i ....ens difícils,

bons contra el desfici;

no com eixos ....oguets

cars i ....icotets.

De .....ove jo ....uava amb altres .....iquets

to... ixos ....iquets

s'han casat i tenen fills i né.....

....... calla,

ix de casa, ...unta't en la .....icalla

.......