LOS ÚLTIMOS. Voces de la Laponia española. Paco Cerdà (Pepita ed.)

Quin goig obrir un llibre i quedar-te petrificat davant les paraules que se succeeixen, literatura en estat pur, grandíssima la sensació d’ancorar-se en qualsevol racó de casa per a llegir, i rellegir, i anotar, i pensar, i aprendre. Molt. Magnífic, magnífic títol: Los últimos. Voces de la Laponia española, del periodista valencià, Paco Cerdà (el Genovés, 1985). Sens dubte, una obra molt a tenir en compte, una obra de referència, i potser alguna cosa més que això. Una obra de capçalera, sensacional. Honesta. Colpidora. Tan amarga i silenciosa com els camins que recorre l’autor a la recerca de testimonis marcats pels solcs de la vida rural. La mort. I al mateix temps, la llibertat. Dos conceptes antagònics. Dos conceptes, no obstant això, que s’entrellacen en un recorregut fantàstic i alhora dramàtic pel vast territori de la Serrania celtibérica, allà on reposa la memòria del que fou i ja no és, del que fou i ja mai tornarà ser. Terra indòmita, salvatge, pobresa digna forjada pel vent i el fred penetrant... L’inici és inquietant: [...]una zona biológicamente muerta y condenada a su immediata extinción [...], menos de ocho personas por cada 140 campos de fútbol [...] I així successivament.

Confesse que el llibre em va cridar l’atenció ja des del primer moment, una coberta  suggeridora i atraient: una via del tren solitària, coberta de neu, núvols negres, dreta cap al no res, cap al silenci més absolut d’unes terres adormides que arrosseguen passions i sentiments difícils de compaginar en l’era del progrés i la uniformitat. Víctimes anònimes i oblidades pel capitalisme despietat. Terres on encara respiren alguns pocs herois, els últims, dels qui ningú parla, inconscients però també conscients de ser això, precisament, els últims. Perquè ho seran, aquesta és la dolorosa realitat. Els últims. Perquè la llibertat té un cost. I aquest cost és la despoblació, la diàspora completa, el desarrel més absolut, la demotanàsia, paraula juxtaposada, de demos: població; i tànatos: Déu de la mort pacífica. Demotanàsia. Un concepte rotund. València, Castelló, Terol, Saragossa, Conca, Burgos, la Rioja, Guadalajara, Soria, Segòvia... 65.000 quilòmetres quadrats dividits per fronteres administratives difícils d’entendre on el passat i el present confronten les estampes més tendres i bucòliques amb la realitat més aspra de la globalització: sense remei. Gran despoblación, altísima ruralización, ausencia de ciudades, terreno de montaña y carácter remoto. Supera todas las exigencias demandadas por la Unión Europea para recidbir ayudas especiales. Sin embargo, al no encajar burocráticamente en una región administrativa oficial, como la de provincia o comunidad autónoma, sino ocupar las costuras de muchas provincias y comunidades, no puede aspirar a ayudas directas de Bruselas.

Així és, en definitiva. I entretant, per les pàgines del llibre van desfilant testimonis silents, herois romàntics que desconeixen, o reneguen, de l’abast de les ciutats, del materialisme voraç, tan sols enamorats de la connexió entre la terra i l’home. Només una sentència lapidària il·lustrativa del context: se nos ha abocado a la uniformidad. Resulta difícil trobar un llibre on es condensen gran part dels detalls, matisos i belleses que fan bategar aquest costumari. Aquest n’és un. Com he gaudit amb la seua lectura, com deu haver gaudit l’autor treballant-hi! Clarament, una obra que m’haguera agradat escriure i que recomane fervorosament. Los últimos, voces de la Laponia española.