Particularment patètiques
les declaracions del senyor alcalde d'Oriola (Baix Segura) respecte
d'una suposada imposició del valencià als alumnes de tan gloriosa
ciutat. Tot un clàssic que, en aquesta ocasió, ha arribat un poc
més tard del que alguns pensàvem. Cinc mesos, certament. Un rècord
tenint en compte l'animadversió política i lingüística que
desperten els nous dirigents democràticament escollits a les urnes,
amb el conseller d'Educació al capdavant. Però què hi farem? No
donen per a més. Erigits en xèrifs en una zona estèril del país,
alguns d'aquests personatges viuen abonats a l'exabrupte contumaç i
comence a pensar que, realment, es creuen el que diuen, afectats en
excés per les aigües d'un riu que baixa tan tèrbol com el procedir
del partit que els sustenta ideològicament, el PP. El tema, en
qualsevol cas, sembla conduir, de nou, cap a la tan controvertida
exempció de valencià, això és el dret que tenen els alumnes del
sud d'Alacant a no aprendre valencià ni ser avaluats de tal
assignatura. Tal com sona. És real. No s'equivoca en això el senyor
alcalde d'Oriola i, d'alguna manera o altra, s'avança al debat que
més tard o més prompte deuria produir-se. O tots o ningú! O
exempció fora o tots exempts, no siga cosa que arribe el dia en què
algun alcalde d'un poble valencianoparlant s'atrevisca a dir que no
consentirà que als alumnes se'ls impose el castellà. I que a més a
més, ho diga en els mateixos termes que ho ha dit ell, tan sols amb
el canvi d'idioma corresponent. Així, concretament: “cal oferir
als alumnes la possibilitat d'ampliar els seus coneixements, no
obligar-los a parlar una llengua que no sentiran al carrer”;
o
“cal
respectar les tradicions de la comarca valencianoparlant contra la
imposició de la llengua espanyola”.
Què
passaria si un alcalde d'un poble valencianoparlant amollara tal cosa
i rematara la intervenció dient que no renega del castellà però
que demana no caure en l'error de la discriminació per haver nascut
i crescut en l'ús solament del valencià. Què passaria si diguera
que és obligació dels governants autonòmics atendre tots els
municipis per igual, sense cap distinció. Què passaria si afirmara,
vara en mà, que fa massa temps que els
veïns de la seua comarca se
senten
discriminats i que per això cal corregir aquesta situació. M'ho
puc imaginar, però no
patiu,encara
no ha arribat el dia. Ni crec que arribe mai. De moment, i que dure
molt anys, la ximpleria és propietat exclusiva d'alguns alcaldes
orgullosos de ser monolingües. Ells s'ho mengen!
Particularment patètiques
les declaracions del senyor alcalde d'Oriola (Baix Segura) respecte
d'una suposada imposició del valencià als alumnes de tan gloriosa
ciutat. Tot un clàssic que, en aquesta ocasió, ha arribat un poc
més tard del que alguns pensàvem. Cinc mesos, certament. Un rècord
tenint en compte l'animadversió política i lingüística que
desperten els nous dirigents democràticament escollits a les urnes,
amb el conseller d'Educació al capdavant. Però què hi farem? No
donen per a més. Erigits en xèrifs en una zona estèril del país,
alguns d'aquests personatges viuen abonats a l'exabrupte contumaç i
comence a pensar que, realment, es creuen el que diuen, afectats en
excés per les aigües d'un riu que baixa tan tèrbol com el procedir
del partit que els sustenta ideològicament, el PP. El tema, en
qualsevol cas, sembla conduir, de nou, cap a la tan controvertida
exempció de valencià, això és el dret que tenen els alumnes del
sud d'Alacant a no aprendre valencià ni ser avaluats de tal
assignatura. Tal com sona. És real. No s'equivoca en això el senyor
alcalde d'Oriola i, d'alguna manera o altra, s'avança al debat que
més tard o més prompte deuria produir-se. O tots o ningú! O
exempció fora o tots exempts, no siga cosa que arribe el dia en què
algun alcalde d'un poble valencianoparlant s'atrevisca a dir que no
consentirà que als alumnes se'ls impose el castellà. I que a més a
més, ho diga en els mateixos termes que ho ha dit ell, tan sols amb
el canvi d'idioma corresponent. Així, concretament: “cal oferir
als alumnes la possibilitat d'ampliar els seus coneixements, no
obligar-los a parlar una llengua que no sentiran al carrer”;
o
“cal
respectar les tradicions de la comarca valencianoparlant contra la
imposició de la llengua espanyola”.
Què
passaria si un alcalde d'un poble valencianoparlant amollara tal cosa
i rematara la intervenció dient que no renega del castellà però
que demana no caure en l'error de la discriminació per haver nascut
i crescut en l'ús solament del valencià. Què passaria si diguera
que és obligació dels governants autonòmics atendre tots els
municipis per igual, sense cap distinció. Què passaria si afirmara,
vara en mà, que fa massa temps que els
veïns de la seua comarca se
senten
discriminats i que per això cal corregir aquesta situació. M'ho
puc imaginar, però no
patiu,
encara
no ha arribat el dia. Ni crec que arribe mai. De moment, i que dure
molt anys, la ximpleria és propietat exclusiva d'alguns alcaldes
orgullosos de ser monolingües. Ells s'ho mengen!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada