Vivim permanentment amb llum, amb un excés de llum,
llum pertot. I no només de nit, sinó també de dia. Estem tan acostumats a
funcionar de manera artificial que plantejar una reducció del consum general o
simplement abaixar la potència de l’enllumenat exterior o privat que abasteix
els nostres pobles i ciutats és ja inviable, a pesar de les successives
denúncies que se’n fan i de la claror que presenta aquesta terra mediterrània
coberta de sol la major part del temps. Valencia es la tierra de las flores, de la luz y del color, cantava un il·lustre el nom del qual no desitge recordar. Digressions al marge, però, seria interessant comprovar la reacció de la gent si tal fet succeïra, si es reduïra el consum per decret vull dir, ja que de ben segur que es
produiria un col·lapse o un enrariment del caràcter del proïsme, com ja ha
estat referit en comptades ocasions en els llocs on han patit, bé de manera
intencionada, bé de manera fortuïta, una apagada. Problemes de convivència,
saquejos, egoisme a flor de pell. En fi... Lluny però d’analitzar tal fet, ja
denunciat i presentat en múltiples ponències sota l’etiqueta universal Contaminació lumínica-light pollution,
sí que convindria recordar, almenys recordar, les magnífiques estampes que
ofereix un cel fosc i lliure d’impureses, això per no parlar de la senzillesa
amb què la vida transcorria quan els costums s’adaptaven al temps i no a les
modes del present, massa dependents, en aquest sentit, de la llum, del consum banal i ridícul en general. L’oci nocturn, per exemple. Les discoteques, les
discoteques d’Eivissa!! Particularment, no em faria cap pena que aquestes instal·lacions dedicades al despropòsit patiren de
certes restriccions, però són improbables, o impossibles millor dit, ja
que representen de manera magistral aquest terme manllevat de l’anglés que rep
el nom de lobby i que, en efecte, significa grup de pressió, una pressió asfixiant exercida sense escrúpols si algú amb
responsabilitat institucional decidira limitar-los el consum, no ja de substàncies, que és una qüestió privativa, sinó l'elèctric, purament i simplement. I això
que les discoteques només són una ridícula porció de l’abús. Què no dir de l’enllumenat de les grans
ciutats, València sense anar més lluny, llastimosa mostra d’una contaminació que no
beneficia ningú, només a qui tots sabem. Quins records els de fa tan sols uns anys! Ai! Durant
els llargs trajectes que feia per anar a treballar, tenia la sort de passar per
una de les contrades valencianes que presenta un cel més bonic en les crues nits d’hivern:
l’interior de la comarca de la Costera, amb Montesa, Vallada, Moixent, la Font
de la Figuera, i també la gelada meseta que ocupa la població de Villena o
les viles de Cabdet i Almansa. Certament, em quedava embadalit, pobles atrapats
entre la serra Grossa i el massís del Caroig amb un cel a caramull d’estrelles
que apreciava d’una manera especial i m’omplia el pensament de somnis
fantàstics i ben bonics, una mena de bàlsam reparador després d’una jornada de
treball esgotadora. Poc a envejar a un dels cels més espectaculars de la
Península Ibèrica, el cel veí de les terres de Conca, Terol i Guadalajara. Sensacions
similars he tingut sempre en les temperades nits d’agost, a vora mar, allà on
el turisme no ha aconseguit penetrar en desmesura i un pot passar hores i hores assegut
contemplant la foscor i els estels fugaços que alimenten un romanticisme
anacrònic, sí, però molt gustós, molt saborós i molt nostrat, en plena mar
Mediterrània. La nit de Sant Llorenç, els
estels cauen del cel, solien dir. Sens dubte, la utopia del nostre temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada