Far

Potser han perdut gran part de la seua funcionalitat, potser s’han quedat orfes i amb equips de llum automàtics com a única companyia, però alguns fars, símbols indiscutibles de la mar i referència de mariners fins l’aparició de radars i sistemes avançats de localització, han conservat allò que no s’ha de perdre mai: l’encant. Testimonis silents del que un dia foren les nostres costes mediterrànies, fosques i solitàries, necessitades d’aquestes torres imponents i calmoses; blanques, de rajoleta o de pedra en alguns casos, pinacles amb escales de caragol que mostren avui el pas del temps i el desgast que causa l’oblit o la dissolució entre terribles urbanitzacions. No hi ha com un far aïllat per assaborir la llibertat que regala la mar, no hi ha com un passeig etern pels camins llunyans que l’albiren, gavines que nien pels penya-segats que l’enlairen cap al cel blau que abraça l’entorn encara verge. Llampades nocturnes que s’alternen. En queden pocs amb aquestes característiques pel nostre territori, molt pocs. Llig, per això, amb preocupació les notícies que publiquen esporàdicament els mitjans de comunicació al voltant de l’última moda que els afecta i els condueix cap al darrer alè de vida pròpia, considerats purs anacronismes per una indústria turística que, mai millor dit, hi ha posat el seu focus de rendibilitat immediata: reconvertir-los en hotels. La gran solució! El gran tetris del progrés! No res ha de quedar fora de les lleis del mercat! Torna a oblidar, però, aquest gran tòtem mundial del negoci i la globalització que encara hi ha gent que es mou sota paràmetres totalment oposats, que posa el contrapunt a tanta desmesura inútil, que opta, en definitiva, per l’harmonia, per la pau o, simplement, per deixar les coses com estan, que ja és dir prou. Els fars han de romandre en l’estat en què es troben ara, és a dir, buits. I no passa res, fortificacions humanes que han inspirat contes preciosos com El faroner de Henryk Sienkiewich o que han servit de talaia defensiva en novel·les trepidants com La pell freda d’Albert Sánchez Piñol. Obres mestres. Pense ara en aquesta lluita que han visualitzat uns quants ciutadans illencs a favor de la titularitat pública del far de Portocolom, a Mallorca; pense també en aquell titular inquietant que anunciava la transformació en hotel del far del cap de Sant Antoni, a Xàbia (la Marina). Pense, com no, en una crisi que per sort deu haver frenat alguns altres projectes de similar filosofia; projectes que, per desgràcia, hi tornaran quan la voracitat immobiliària, turística i hotelera reprenguen el vol. Pense en alguns dels fars que he visitat i que m’han omplert els pulmons d’aire marí, d’orgull mediterrani, el far del Cap de Barbaria, per exemple, a l’illa de Formentera, refugi obligatori per a visitants bucòlics, reclam de pel·lícules com ara Lucía y el sexo. Un espectacle. Un bon espectacle. Pense, finalment, en el far que sempre he tingut a tocar de casa, el far de Canet d’en Berenguer, un xicotet tresor de la comarca del Camp de Morvedre antany envoltat de tarongers i ara assetjat per segones residències i restaurants, un patrimoni viu que passa desapercebut malgrat els seus 30 metres d’altura. Monument artístic que encara sobreviu entre llampades intermitens equivalents al batec ferit de les ones de la mar. Una història trista, la dels fars, de veres que sí, amb un desenllaç incert, pendent, si més no, de les sentències que prepara un futur ple d’interrogants.