Racons innombrables

Abans que els hippies d’antiga i nova creació popularitzaren l’eixida i la posta de sol i que els turistes vingueren a encarir-nos els preus dels bars i restaurants, en alguns indrets del nostre litoral ja existien estampes i al·legories d’autenticitat que tampoc cap madrileny entusiasmat per l’arròs esclatat de la paella ha pogut furtar-nos mai. La pesca a trenc d’alba, sense anar més lluny, és una de les mostres més paradigmàtiques d’aquesta realitat cada vegada més cara i cada vegada més difícil de trobar. Per això mateix, no nomenaré el paisatge d’aquestes fotografies, perquè encara que es tracta d’una platja amorfa i inapetent, plena de pedres i amb goles vessant-hi aigua de sequiol, també és veritat que en tot el seu conjunt forma un paratge molt singular que, per desgràcia, ja s’ha vist alterat per les primeres provatures urbanístiques de Florentino Pérez i també, com no, per les estrictes normes de seguretat que acompanyen tot projecte marítim destinat a ser explotat pel progrés: han posat socorristes i banderes, per exemple, en una platja on fins ara només hi anaven pescadors, pescadors que ara es queixen perquè no entenen una prohibició absurda que s’il·lustra amb un comentari fefaent: si ací no nada ningú, és tot pedra, diuen. I tenen raó, conscients de ser els últims que gaudeixen d’un desert d’aigua salada on els mabres i els corballs fan les delícies dels qui, alhora, pretenem conservar els racons més virginals d’aquest país.

Bones i costumistes vacances

Ara que el mes de juliol es retira per donar pas a l’insofrible mes d’agost, aprofite per acomiadar-me de vosaltres temporalment i desitjar-vos unes bones i costumistes vacances. Perquè l’estiu s’ho mereix i com cada any arriba amb ganes de mostrar-vos tot el seu ventall d’estampes típicament mediterrànies: els carrers de poble solitaris a les tres del migdia, les becades interminables mentre discorre una nova edició del tour de França, els paratges locals de la mar i la muntanya, les festes patronals dels nostres pobles, els viatges que recordarem per sempre, les inevitables ponentades, la pesca i l’eixida del sol, la pluja d’estrelles, les partides de pilota al carrer, el vi i la llimonà, els concerts de la fira de juliol, els llibres de lectura que comencem i no acabem, el retrobament amb velles amistats, les lamentacions pel retorn a la rutina i la quotidianitat… Ens veiem prompte, estimats lectors. A passar-ho bé i no defalliu. El temps corre, però no massa. I no us deixeu atrapar per l’ansietat, observeu.

Places artificials

A mi, particularment, em fa molta llàstima llegir els cartells de festes patronals d’alguns municipis, ja que de forma inconscient o conscient s’hi denota l’eterna contradicció valenciana d’intentar conservar els costums sense voler ni creure-s’ho massa. Parem atenció, per exemple, al confeccionat per l’ajuntament d’Alzira (La Ribera) amb motiu de les festes de Sant Bernat d’enguany. A banda de les ja clàssiques activitats locals i comarcals, sempre les mateixes tot s’ha de dir, ara s’ha decidit incorporar al programa els bous al carrer. No sense valorar la voluntat, no sé si bona o dolenta, d’alguna gent perquè s’hi celebre tal espectacle, la contradicció rau en el fet que els suposats bous al carrer discorreran en un recinte tancat, això és en una plaça artificial on resultarà més fàcil agafar una insolació que cap altra cosa. Tanmateix, el més greu no és que l’ajuntament d’Alzira es guie per una relativa moda o tendència dels consistoris a incorporar aquest tipus d’espectacles en unes festes on fins ara no hi cabien, sinó que alguns pobles on els bous de carrer eren i són l’epicentre festiu s’inclinen per la mateixa filosofia i delimiten un espai també artificial, al marge del carrer o la plaça natural i allunyats per complet de l’esperit popular que marca aquesta festa a penes viva en alguns llogarets i pobles que han optat per l’altre extrem: bous a manta i en el carrer, però res més, si de cas alguna processó religiosa. I perquè no hi ha més remei.

SORTIR DE L'ARMARI LINGÜÍSTIC, Ferran Suay i Gemma Sanginés

Particularment, ja feia temps que m’havia adonat que parlar català amb certa fidelitat era causa d’un fort desgast psicològic, més encara per als valencians conscients de ser-ho. El que passa és que ningú fins ara m’ho havia dit per escrit. Amb aquest treball, els psicòlegs Ferran Suay i Gemma Sanginés deixen paleses una gran part de les frustracions lingüístiques que els catalanoparlants patim quotidianament: una trucada a Telefónica o al gas, una conversa banal, una comanda en un bar, un elogi excessiu, un atac constant, un prejudici racial... I encara que és ben cert que s’hi proposen nombroses solucions tant des del punt de vista psíquic com des del físic, també és clar que el llibre ens aboca cap a una conclusió, si més no, inquietant, que parlar català causa estrès, incomoditat i malestar. Així que només cal que el llegiu, perquè de segur que en alguns dels exemples que s’hi expressen us sentiu simultàniament identificats i contestats amb paraules i fets. No debades, el llibre se’ns presenta com una guia de conducta per a viure en català. Endavant doncs, estimats lectors del costumari, que aquest idioma nostre no mossega.

http://www.linformatiu.com/nc/portada/detalle/articulo/ferran-suay-els-valencians-patim-el-condicionant-que-les-nostres-autoritats-estan-a-favor-del-geno/

Clockwork Orange

D’entre totes les frases concloents i lapidàries que s’han dit sobre el mundial, i mira que se n’han dit, la que més m’ha cridat l’atenció ha estat aquesta: el futbol li deu un mundial a Holanda. I potser és veritat: Ajax, Feyennord, PSV, la taronja mecànica, mundials del 74 i del 78, Neskens, Johan Cruyff,... Clar que la frase en qüestió fou pronunciada abans que la selecció espanyola es classificara per a la final, amb tot el que això suposa. Els locutors que la digueren, ni més ni menys que els nostres estimats amics de Cuatro, ja se’n deuen haver oblidat i si per alguna d’aquelles se’n recorden de segur que s’han autoflagel·lat i dirigit a déu, que segons ells és espanyol, per ser redimits de tal pecat blasfemador. Desitjar que guanye Holanda, quasi res porta el diari!! Quin tall d’irresponsables, ells, Cuatro, el canal del voler i no poder, l’eterna promesa de la televisió. Una pena, en definitiva, una vertadera llàstima que aquesta gent i Telecinco estiguen fent tot el possible perquè una part de la població dubte i alhora espere el merescut triomf d’Espanya en la final del mundial com un suplici i un calvari d’extraordinàries dimensions. El que ens espera... Històric? Sí, segurament. Però també fou històrica la visita del Papa a València. I no és per a estar-ne orgullós.