Racons innombrables

Abans que els hippies d’antiga i nova creació popularitzaren l’eixida i la posta de sol i que els turistes vingueren a encarir-nos els preus dels bars i restaurants, en alguns indrets del nostre litoral ja existien estampes i al·legories d’autenticitat que tampoc cap madrileny entusiasmat per l’arròs esclatat de la paella ha pogut furtar-nos mai. La pesca a trenc d’alba, sense anar més lluny, és una de les mostres més paradigmàtiques d’aquesta realitat cada vegada més cara i cada vegada més difícil de trobar. Per això mateix, no nomenaré el paisatge d’aquestes fotografies, perquè encara que es tracta d’una platja amorfa i inapetent, plena de pedres i amb goles vessant-hi aigua de sequiol, també és veritat que en tot el seu conjunt forma un paratge molt singular que, per desgràcia, ja s’ha vist alterat per les primeres provatures urbanístiques de Florentino Pérez i també, com no, per les estrictes normes de seguretat que acompanyen tot projecte marítim destinat a ser explotat pel progrés: han posat socorristes i banderes, per exemple, en una platja on fins ara només hi anaven pescadors, pescadors que ara es queixen perquè no entenen una prohibició absurda que s’il·lustra amb un comentari fefaent: si ací no nada ningú, és tot pedra, diuen. I tenen raó, conscients de ser els últims que gaudeixen d’un desert d’aigua salada on els mabres i els corballs fan les delícies dels qui, alhora, pretenem conservar els racons més virginals d’aquest país.