![]() |
| Benvinguts... al centre comercial blaugrana |
Bé siga pels llibres, bé siga pel
Barça, el cas és que un parell de vegades a l’any puge a Barcelona i prenc el pols
a una ciutat molt més pròxima a València del que pareix si no fora per la
intencionalitat manifesta d’enfonsar el corredor mediterrani mentre es potencia
la connexió absurda i artificial amb la capital del regne, Madrid. És cert. Així
que no passa res si, de tant en tant, algú, en aquest cas jo, ho diu en veu alta:
una puta vergonya. Amb comparacions realment odioses. A Madrid, per això, hora
i mitja, AVE de luxe, horaris a doll, barat, molt barat; i a Barcelona, en
canvi, quatre hores, o cinc, o sis; i trens limitats, i autobusos infames, i
car, molt car, realment una pallissa que, malgrat tot, paga la pena si la
companyia és grata i la il·lusió augmenta a mesura que s’acosta aquest transatlàntic
que abans es deia Camp nou i ara es diu igual però amb l’afegit per decret d’una
marca planetària: Spotify. A mitges, en qualsevol cas. Un estadi a mitges. Obres infinites. I
supose que per això les controvèrsies que esclaten a l’autobús entre els culers
resistents al signe dels temps i els esdeveniments: Laporta embaucador, criden
alguns. Una discoteca!, blasmen altres. Perquè en això s’ha convertit el Barça,
avui. Benvinguts al centre comercial blaugrana. Un espectacle multicolor més orientat a les butxaques adinerades dels
russos i els japonesos que no a les sofertes possibilitats d’aquells culers falcats
en una autenticitat que ja no tornarà. Progrés demolidor. Romanticisme canalitzat a través d'equipacions vintage i roba retro. Fidelitat a prova de martingales i corrupcions de diversa índole i consideració. Però el Barça ja no és del socis, certament. I molt hauria de cuidar la
seua filosofia i la seua projecció internacional si no vol que la identitat antany inviolable i aquest lema a bastament conegut: més que un club, queden
diluïts entre les aigües de la globalització, la banalitat i la publicitat que
tot ho compra i ho difama. «Has
vist què costa la samarreta, amic?»
em pregunta Toni. «184 euros,
ni més ni menys», responc jo. I
no, no m’ho invente. Són els preus de la botiga oficial. Així que, en fi, amb tal exhibició de desvergonya i estafa
a cara descoberta, molt millor acostar-se a Casa Pin en la prèvia del partit i barrejar-se
entre el tot d’irreductibles que coregen velles cançons de guerra amb una cervesa
en la mà. I després, l’Osasuna, al capdavall l’objectiu del dia, un equip que
resisteix però que al remat, sucumbeix. 2-0. I prou. Un partit que no passarà a
la història per avorrit i ensopidor; que quan conclou, ens situa de nou als peus d’aquest bus i d’aquesta
carretera projectada ja pels romans com l’eixida natural i comercial de la
franja mediterrània. Itàlia, França, Països Catalans... I paciència, sobretot, paciència davant la barbàrie i l'avanç del feixisme
modern que emana península endins. Perquè com diria un bon amic, el que per a alguns resulta absurd, a uns altres ens dona el
sentit de la vida.
La prèvia del partit! ![]() |
| Sembla que les grues al Camp Nou han arribat per a quedar-se |



Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada