AL FARO, Virginia Woolf

Què hi farem? De vegades, m’encabote a llegir-me llibres que no enganyen ningú, que són lents, fins i tot tediosos, on no passa res, que, en principi, resulten impossibles. Llibres d’aquells que tenen una aureola de dificultat que es confirma mentre un passa pàgines i es pregunta una i altra vegada per què? I per què? I per què? Com si no hi haguera llibres! Com si no en tinguera, jo, en el meu benvolgut estudi. Però res. Allí que vaig, encuriosit pel volum de pàgines oblidades i encastades en les prestatgeries que vaig muntar fa temps, més o menys des que descobrírem que la nostra casa ens regalava una miqueta més d’espai i, en conseqüència, una miqueta més de llibertat i literatura. I, de sobte, hi apareix: Al faro, de Virginia Woolf, en castellà. I jo respire profundament, no pel fet que estiga en castellà, que no, és clar que no, sinó perquè no és la primera vegada que em plantege llegir tal títol, i perquè, en efecte, ja ho he intentat altres vegades i no he pogut mai, així que si aquesta vegada em llance serà la definitiva, que ja ho tinc bé, ja, i de tant en tant escalar una roca no va gens malament, ni que siga per donar eternitat a una mena de dèria malaltissa que jo mateix he desenvolupat pels fars d’un temps ençà. El problema, tanmateix, és que en aquesta novel·la marcada pels monòlegs interiors i les descripcions, el far és quelcom així com una entelèquia i a penes s’hi descriu. Simplement, apareix i desapareix com si es tractara d’una meta a la qual, en algun moment, hi arribarà el quadre de personatges que desfila línia rere línia i sentiment rere sentiment: el senyor i la senyora Ramsay, els seus vuit fills, Lily Briscoe, Charles Tansley... Potser més prompte, potser més tard, o potser mai. Qui sap! El temps, un altre dels grans protagonistes de la novel·la, és qui ho dictarà, això. Si hi arriben o no, al far. En qualsevol cas, l’irradiador sempre hi serà, amatent a les desgràcies personals, a les frustracions, un tot de detalls, matisos i oracions subordinades que, al principi, desorienta; més tard, magnetitza; i, finalment, crea un solatge al dedins del lector. Perquè aquesta és, en definitiva, la conclusió de tot plegat. El solatge literari. És clar que un ha de tenir ganes d’enfrontar-se a això, i interés, i concentració. I paciència. I moltes vesprades plujoses de setembre. I respecte per la bona lletra, això sobretot, que al cas no deixa de ser la clau que evita el col·lapse i la temptació de fracassar, de bell nou, en la lectura d’un clàssic no gens fàcil. Tot el contrari. Profund, diria jo, tant per a bé com per a mal.