AL FARO, Virginia Woolf

Què hi farem? De vegades, m’encabote a llegir-me llibres que no enganyen ningú, que són lents, fins i tot tediosos, on no passa res, que, en principi, resulten impossibles. Llibres d’aquells que tenen una aureola de dificultat que es confirma mentre un passa pàgines i es pregunta una i altra vegada per què? I per què? I per què? Com si no hi haguera llibres! Com si no en tinguera, jo, en el meu benvolgut estudi. Però res. Allí que vaig, encuriosit pel volum de pàgines oblidades i encastades en les prestatgeries que vaig muntar fa temps, més o menys des que descobrírem que la nostra casa ens regalava una miqueta més d’espai i, en conseqüència, una miqueta més de llibertat i literatura. I, de sobte, hi apareix: Al faro, de Virginia Woolf, en castellà. I jo respire profundament, no pel fet que estiga en castellà, que no, és clar que no, sinó perquè no és la primera vegada que em plantege llegir tal títol, i perquè, en efecte, ja ho he intentat altres vegades i no he pogut mai, així que si aquesta vegada em llance serà la definitiva, que ja ho tinc bé, ja, i de tant en tant escalar una roca no va gens malament, ni que siga per donar eternitat a una mena de dèria malaltissa que jo mateix he desenvolupat pels fars d’un temps ençà. El problema, tanmateix, és que en aquesta novel·la marcada pels monòlegs interiors i les descripcions, el far és quelcom així com una entelèquia i a penes s’hi descriu. Simplement, apareix i desapareix com si es tractara d’una meta a la qual, en algun moment, hi arribarà el quadre de personatges que desfila línia rere línia i sentiment rere sentiment: el senyor i la senyora Ramsay, els seus vuit fills, Lily Briscoe, Charles Tansley... Potser més prompte, potser més tard, o potser mai. Qui sap! El temps, un altre dels grans protagonistes de la novel·la, és qui ho dictarà, això. Si hi arriben o no, al far. En qualsevol cas, l’irradiador sempre hi serà, amatent a les desgràcies personals, a les frustracions, un tot de detalls, matisos i oracions subordinades que, al principi, desorienta; més tard, magnetitza; i, finalment, crea un solatge al dedins del lector. Perquè aquesta és, en definitiva, la conclusió de tot plegat. El solatge literari. És clar que un ha de tenir ganes d’enfrontar-se a això, i interés, i concentració. I paciència. I moltes vesprades plujoses de setembre. I respecte per la bona lletra, això sobretot, que al cas no deixa de ser la clau que evita el col·lapse i la temptació de fracassar, de bell nou, en la lectura d’un clàssic no gens fàcil. Tot el contrari. Profund, diria jo, tant per a bé com per a mal.

AMANDA. Perifèric edicions

Heus ací el fruit del meu treball, la meua cinquena criatura, potser la que més m’ha costat d’infantar, què dic potser!, sens dubte la més complicada de quantes he escrit. Nits que no eren nits, vesprades de frustracions, i açò que no qualla, i allò que no val, i ara per ací, i ara per allà, i ara que sí, que ja era hora, que algun premi espera, i aquell que et diu que t’has quedat prop, i aquell altre que t’anima a perseverar, i a reescriure, i a polir, i a podar... I, a la fi, després d’uns anys en què l’escriptura es converteix en una muntanya russa d’emocions, en un calvari incomprensible i en una obsessió malaltissa, va i resulta que arriba el dia que te la trobes estampada, publicada, amb la mateixa coberta que havies somiat des del principi i que et remet a aquell dia de tardor on la mar reposava solitària després de l’abús estival, amb unes ones tèbies que a penes t’arribaven als peus però que feien bromera en xocar contra les pedres. Perquè allí hi ha pedres, moltes pedres. I roques. I solitud, sempre hi ha solitud. La imatge de l’oblit i la marginació. Però quanta calma, quanta pau! Quant de temps fa d’això, amic? No ho sé. Però ara puc dir que la mar es preparava ja per a les calmes hivernals. I que els nostres xiquets acumulaven pedres precioses i closques de petxines disperses per la vora. I que hi havia una barca, que ja no hi és. I una profunda deixadesa que obria la porta als plaers més maltractats de la Mediterrània: el silenci, la llibertat, el vol plàcid de les gavines... Cent metres de camí polsós. A penes cent. I un que percep de seguida la línia tan fina que separa l’harmonia del desastre. Però això ha de ser així, diuen, i així és, per desgràcia, que abans la mar era infinita i ara ja no ho és, que les preferències són els altres, mai els oriünds, que tot és fugaç i que, en efecte, els romàntics són perillosos perquè somien amb els ulls oberts, perquè no saben pas quan s’acabarà el somni. I que la realitat va molt més enllà de la conservació d’una terra i d’un paisatge que va poder ser i ja mai més no hi serà...

I els dimecres, partida a Guadassuar

I arribat el mes de setembre, un dimecres com qualsevol altre, les opcions de passar una vesprada entretinguda abans de capbussar-me en la faena d’un nou curs escolar, em situen de nou en el trinquet de Guadassuar, si de cas un dels pocs temples del joc ancestral que resisteix els envits furibunds de la modernitat en ple cor de la Ribera del Xúquer. I allí, cercant allò que en diuen literatura subterrània, m’assec al costat d’una gent sana i propera que, ben bé sense adonar-se’n, perpetua el que en altres contrades ja s’ha convertit en un record o en un ritual subaltern que es manté com una planta silvestre mentre els marxadors canten als blaus o als rojos i els aficionats saluden els cossos herculis dels qui es batran a dintre de la canxa. «Com va, xicon?» Espasses en alt. I la postura que es consolida a pleret. Sobre les lloses, alerta!, hi ha el campió, Puchol II; i, enfront, el net d’aquella figura carismàtica dels anys 50 que es deia Juliet i que ara pren el nom de Salva Palau, esquerra de ferro, una realitat ja consolidada per a més gaudi dels aficionats congregats en bon nombre a l’escala i a les galeries del recinte riberenc. La notícia és bona. Molt bona. Perquè sí, ausades que sí. Hi ha gent. Hi ha prou gent. I això m’agrada, ja que en primer lloc mostra les credencials del joc popular per excel·lència, latent encara, d’alguna manera o altra. I en segon lloc, perquè la vida continua malgrat l’absència ben sentida d’aquell que esguarda des d’allà dalt: Paco Cabanes, el Genovés. Pense, per això, que així és com li haguera agradat al gran mite trobar-se el trinquet, un dels seus preferits, la cita de cada dimecres. I pense, també, que la pilota és ferma i que ha de continuar rebotant siguen quines siguen les adversitats que l’envolten. Perquè en queden pocs, de trinquets amb aquesta vitalitat. Molt pocs. I aquest, el de Guadassuar, n’és un, potser l’únic de la contornada que contraresta la imatge terrible i dolorosa del d’Alzira, o el d’Algemesí o el de Carcaixent, per citar només alguns exemples de trinquets caiguts en l’oblit i en la desgràcia. Les travesses, per tant, es creuen a l’escala i la llotgeta amb la naturalitat del poble vell, amb parades esporàdiques de les que ja no es fan en les competicions oficials, amb talons que es buiden de paper perquè l’olla bull d’expectació i perquè els pilotaris li tiren de bo des del principi honorant el significat ja en desús de partida del dia a dia. I la partida es fa eterna, no d’avorriment, és clar, sinó de colps continus i meravellosos que, al remat, converteixen el trinquet en un molt intermitent que ressona més enllà de les seues muralles. Un espectacle. Un aficionat afirma, aleshores, que aquesta és la millor partida que ha vist en tot l’any. Un altre diu que allà on estiga Natxo de Beniparrell, que es lleve qualsevol altre mitger, per bé que es diga Salva de Massamagrell i siga tot un veterà. I un altre, comenta allò que el qui més sap de pilota, no en sap res. I no m’estranya. Els qui havien pres de deu i de cinc a favor dels rojos, perden la travessa. I, finalment, el net de Juliet, l’anomenat Salva Palau, guanya el combat per 60 a 55 quan la nit ja ha caigut en el cel de l’inestable i primerenc mes de setembre. Se senten llamps i rellamps a la llunyania. La tardor anuncia el seu esclat mentre el públic abandona el seu temple particular i torna a casa amb un gust de boca deliciós i, a la vegada, molt difícil d’assaborir ja en aquestes latituds tan castigades pel progrés devorador.