Riu

Remunte el riu en companyia de dos bons escuders. Amunt, amunt, tal com em va recomanar aquell que pescava truites però que ja no en pesca, que ara té els aparells inutilitzats després d’anys d’inactivitat, i que ja veurem. En fi. Ja veurem, com els cecs. Però el cas és que m’ho digué, n’estic ben segur, sense concretar en excés, com sol ser costum, però m’ho digué: «están más arriba». Així que jo, amunt que vaig. I els meus dos fidels escuders, també. A la recerca de les famoses truites del terreny. O, simplement, a caminar, que en realitat és el que fem des que arribem al pont que fa frontera entre l’asfalt i la terra, o entre el món conegut del poble i el món feréstec de la serra. Xino-xano. A banda i banda de la riba se succeeixen els gorgs i els rabejos, tot en consonància amb l’harmonia natural, tot molt bonic i preciós, també, evidentment, i amb el rerefons d’una vall pregona on les flors s’acumulen a balquena i on els insectes, més en concret aquests gèrrids anomenats sabaters, reposen en gran nombre i amb gran placidesa sobre els nombrosos tolls d’aigua mansa. Per això no n’hi ha, de truites, per això. Perquè si n’hi haguera alguna, aquests insectes no hi serien, a quin sant! I aquell pescador que ens trobem, de sobte, dirigint la mosca cap al gorg ens parlaria en altres termes. Però no: «se las llevaron todas, solo dejaron algunas parejas reproductoras». I poca cosa més. Aquesta és la veritat. A tot estirar, algun gripau que bota des del marge alertat per la nostra presència i que s’amaga entre els cudols i la vegetació que conforma el paisatge, incipient i exuberant en aquestes altures de l’any. Fa calor, ausades que en fa. I realment, el riu convida al bany. Tan sa i tan pur que pareix de cristall, que esborrona, certament, i que és així des que naix fins que desemboca, uns quants quilòmetres més avall, en el gran curs fluvial que travessa la península ibèrica de cap a cap: el Tajo. Qui ho diria! El Tajo! El riu per excel·lència, nascut també al cor d’aquestes serres oblidades, un riu que no és un riu en les èpoques més seques, sinó que a penes és un fil, o un filet, segons diuen, i que em recorda, a més a més, el refrany aquell en català segons el qual uns tenen la fama i uns altres carden la llana. Tot i que, en aquestes contrades, és clar, el refrany s’adapta a la riquesa popular de la llengua de Cervantes: El Tajo lleva la fama y el Hoz Seca el agua. Tanmateix, de sec no en té res, aquest darrer, i això malgrat el seu nom. Potser ho sembla en algun tram, és cert, però pel que es veu, el motiu són les filtracions que s’endinsen muntanya endins. Per la resta, és un riu que bull, de netedat i de silenci, un riu que ja el voldrien molts, i que baixa sense vicis mundans per un congost abrupte que li dona forma i també la primera part del seu nom. Perquè hoz és, precisament, això: congost. Congost sec. O Hoz Seca en termes oficials. El riu entre els grans rius. Tanmateix, de truites, cap ni una. I això és una llàstima, de veres que ho és. Perquè confirma que no hi ha res en aquest món fora de perill. El nostre pas, tan humà com destructiu. 

Batiatto i el teatre romà de Sagunt

D’artistes, per desgràcia, se’n moren molts al llarg de tot un any. Alguns pesen menys, alguns altres més. I Franco Batiatto estava entre els segons, almenys per a mi. La raó? Molt senzilla. Quan era menut, mos pares em van dur a veure’l actuar al teatre romà de Sagunt. I allò fou tan grandiós, tan magnífic i tan digne de recordar que, fet i fet, va entrar a formar part del meu vagareig per la vida a mode de solatge inesborrable. En aquells dies llunyans, a més a més, el teatre del meu poble encara no havia encetat el viacrucis arquitectònic i judicial derivat de la seua polèmica rehabilitació i, en conseqüència, seure en aquella càvea vella, decrèpita i farcida de pegots de morter franquista era un martiri insofrible que els espectadors aguantaven estoicament a fi de no ser jutjats com a traïdors de l’antic Imperi Romà. Però, és clar, amb Batiatto, això era una inconveniència molt fàcil de sortejar. Un detallet, en podria dir ara. Perquè era tal l’energia que encomanava, tal el seu ritme i tal la seua varietat de moviments estrafolaris que resultava impossible romandre assegut. Com els dervisches turners che girano, si més no. Així que tots alçats, en definitiva. I tots ballant al ritme d’una figura siciliana que es menjava l’escenari i que no necessitava, en absolut, cap ni un dels paradigmes artístics de bellesa i formació que tant de talent han desaprofitat tant ara com adés. No. De fet, era un personatge escanyolit i desgarbat, i amb un nas aguilenc que feia feredat. L’antiartista! I malgrat això, un dels més grans. Tan gran que durant els dies que actuà a Sagunt, la seua veu ressonà amb moltíssima força al meu dedins, en part perquè aquell cantant era un torrent de vitalitat, i en part, també, perquè aleshores jo vivia en un pis amb vistes al castell des d’on es contemplava tota la muntanya i tot aquell teatre, tan descobert com indefens, tan màgic com necessitat d’una reforma a l’altura de la seua història. Ho recorde perfectament, tot allò, com recorde també que, anys després, alçaren una finca davant del meu pis que, malgrat tapar la vista fabulosa de l'obra d'art per excel·lència del meu poble, mai pogué fer-me oblidar el pas de Franco Batiatto per l'escenari local. I així fins avui, quan la seua mort m’ha fet escoltar, de bell nou, aquelles cançons fabuloses. Una vecchia pretone, con un cappello e un ombrello di carta di riso e canna di bambù...

Quatre estacions

Tardor, hivern, primavera, estiu. En aquest ordre. Un curs escolar complet. Un cicle nou en la vida, tan intens i tan bell que m’ha fet percebre les estacions com mai abans ho havia fet, amb la tendresa de qui s’emociona mentre cauen les fulles dels xops o mentre sent com corre l’aigua del rierol. Ulls vidriosos. I tan vidriosos. Perquè fa temps que els tinc així. Plorava abans i plore ara, com el cel. Plenament conscient dels elements de la natura, lliurat a la percepció sensorial del paisatge, net de qualsevol impuresa. I esperant que arribe l’hora de recobrar l’olor de la terra banyada o de submergir-me de nou en la natura agrest i solitària. Un abisme sense final. I els vents, què no dir-ne dels vents, que exemplifiquen tota la rosa que els simbolitza, que projecten un soroll diferent en funció de l’arbre que esbatussen. O això, almenys, em digué un amic. «El vent distingeix els arbres». Quasi res porta el diari! I alguna cosa de certa deu haver en l’afirmació, sens dubte. Perquè ausades, quin gran contrast respecte les latituds adotzenades pel progrés, allà on no hi ha silenci, allà on costa ja sentir el cant dels teuladins o la gota que cau anunciant un nou ruixat primaveral. Quin gran contrast! La catifa verda s’estén i varia en funció de la flora que rebrota i que determina l’omnipresència cromàtica d’un cel ara tèrbol i ara brillant, sempre assetjat pels núvols que es mouen, i que s’estanquen, i que descarreguen, i que desapareixen mentre donen pas al pont perfecte de l’arc de Sant Martí. I, de sobte, un recorda les paraules d’aquell antiheroi que es feia dir Corto Maltés en les quals s’hi posava de manifest fins a quin punt pot arribar a ser-ne, d’esplèndida, una vall: «...aquest príncep, que es deia Aloadí, havia tancat una vall que es deia Alamuth, que va transformar en un jardí meravellós, amb uns palaus magnífics, amb fonts de vi, de llet, de mel...». Sigues benvingut, doncs, senyor visitant, al regne del color: el morat de l’espígol, el groc de la camamil·la, el roig del sòl humit, el blau de camí a la Mediterrània, l’indi del crepuscle, aquell estrat ataronjat que s’entreveu a la llunyania els dies de forta ponentada. I la contemplació que s’acaba mentre l’asfalt pren el relleu de la terra i l’herba fresca deixa enrere la gran obra mestra de l’erm peninsular: l’existència desolada.