Riu

Remunte el riu en companyia de dos bons escuders. Amunt, amunt, tal com em va recomanar aquell que pescava truites però que ja no en pesca, que ara té els aparells inutilitzats després d’anys d’inactivitat, i que ja veurem. En fi. Ja veurem, com els cecs. Però el cas és que m’ho digué, n’estic ben segur, sense concretar en excés, com sol ser costum, però m’ho digué: «están más arriba». Així que jo, amunt que vaig. I els meus dos fidels escuders, també. A la recerca de les famoses truites del terreny. O, simplement, a caminar, que en realitat és el que fem des que arribem al pont que fa frontera entre l’asfalt i la terra, o entre el món conegut del poble i el món feréstec de la serra. Xino-xano. A banda i banda de la riba se succeeixen els gorgs i els rabejos, tot en consonància amb l’harmonia natural, tot molt bonic i preciós, també, evidentment, i amb el rerefons d’una vall pregona on les flors s’acumulen a balquena i on els insectes, més en concret aquests gèrrids anomenats sabaters, reposen en gran nombre i amb gran placidesa sobre els nombrosos tolls d’aigua mansa. Per això no n’hi ha, de truites, per això. Perquè si n’hi haguera alguna, aquests insectes no hi serien, a quin sant! I aquell pescador que ens trobem, de sobte, dirigint la mosca cap al gorg ens parlaria en altres termes. Però no: «se las llevaron todas, solo dejaron algunas parejas reproductoras». I poca cosa més. Aquesta és la veritat. A tot estirar, algun gripau que bota des del marge alertat per la nostra presència i que s’amaga entre els cudols i la vegetació que conforma el paisatge, incipient i exuberant en aquestes altures de l’any. Fa calor, ausades que en fa. I realment, el riu convida al bany. Tan sa i tan pur que pareix de cristall, que esborrona, certament, i que és així des que naix fins que desemboca, uns quants quilòmetres més avall, en el gran curs fluvial que travessa la península ibèrica de cap a cap: el Tajo. Qui ho diria! El Tajo! El riu per excel·lència, nascut també al cor d’aquestes serres oblidades, un riu que no és un riu en les èpoques més seques, sinó que a penes és un fil, o un filet, segons diuen, i que em recorda, a més a més, el refrany aquell en català segons el qual uns tenen la fama i uns altres carden la llana. Tot i que, en aquestes contrades, és clar, el refrany s’adapta a la riquesa popular de la llengua de Cervantes: El Tajo lleva la fama y el Hoz Seca el agua. Tanmateix, de sec no en té res, aquest darrer, i això malgrat el seu nom. Potser ho sembla en algun tram, és cert, però pel que es veu, el motiu són les filtracions que s’endinsen muntanya endins. Per la resta, és un riu que bull, de netedat i de silenci, un riu que ja el voldrien molts, i que baixa sense vicis mundans per un congost abrupte que li dona forma i també la primera part del seu nom. Perquè hoz és, precisament, això: congost. Congost sec. O Hoz Seca en termes oficials. El riu entre els grans rius. Tanmateix, de truites, cap ni una. I això és una llàstima, de veres que ho és. Perquè confirma que no hi ha res en aquest món fora de perill. El nostre pas, tan humà com destructiu.