Tardor, hivern, primavera, estiu. En aquest
ordre. Un curs escolar complet. Un cicle nou en la vida, tan intens i tan bell
que m’ha fet percebre les estacions com mai abans ho havia fet, amb la tendresa
de qui s’emociona mentre cauen les fulles dels xops o mentre sent com corre
l’aigua del rierol. Ulls vidriosos. I tan vidriosos. Perquè fa temps que els
tinc així. Plorava abans i plore ara, com el cel. Plenament conscient dels
elements de la natura, lliurat a la percepció sensorial del paisatge, net de
qualsevol impuresa. I esperant que arribe l’hora de recobrar l’olor de la terra
banyada o de submergir-me de nou en la natura agrest i solitària. Un abisme
sense final. I els vents, què no dir-ne dels vents, que exemplifiquen tota la
rosa que els simbolitza, que projecten un soroll diferent en funció de l’arbre
que esbatussen. O això, almenys, em digué un amic. «El vent distingeix els
arbres». Quasi res porta el diari! I alguna cosa de certa deu haver en l’afirmació,
sens dubte. Perquè ausades, quin gran contrast respecte les latituds
adotzenades pel progrés, allà on no hi ha silenci, allà on costa ja sentir el
cant dels teuladins o la gota que cau anunciant un nou ruixat primaveral. Quin
gran contrast! La catifa verda s’estén i varia en funció de la flora que
rebrota i que determina l’omnipresència cromàtica d’un cel ara tèrbol i ara
brillant, sempre assetjat pels núvols que es mouen, i que s’estanquen, i que
descarreguen, i que desapareixen mentre donen pas al pont perfecte de l’arc de
Sant Martí. I, de sobte, un recorda les paraules d’aquell antiheroi que es feia
dir Corto Maltés en les quals s’hi posava de manifest fins a quin punt pot
arribar a ser-ne, d’esplèndida, una vall: «...aquest príncep, que es deia Aloadí, havia tancat una vall que es deia
Alamuth, que va transformar en un jardí meravellós, amb uns palaus magnífics,
amb fonts de vi, de llet, de mel...». Sigues benvingut, doncs, senyor
visitant, al regne del color: el morat de l’espígol, el groc de la camamil·la,
el roig del sòl humit, el blau de camí a la Mediterrània, l’indi del crepuscle,
aquell estrat ataronjat que s’entreveu a la llunyania els dies de forta ponentada. I la contemplació que s’acaba mentre l’asfalt pren el relleu de la
terra i l’herba fresca deixa enrere la gran obra mestra de l’erm peninsular: l’existència
desolada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada