Paraules

I de sobte, m’adone del significat real que tenen ací algunes paraules en espanyol que són d’allò més corrents en la parla quotidiana de les ciutats, paraules que transcendeixen la seua accepció més general i que dibuixen una realitat ben trista i dolorosa com és la despoblació i la solitud dels pobles oblidats. El verb hundir, per exemple, o més aviat l’adjectiu hundida, això és afonar i afonada, respectivament, en català. Que no, que en aquestes contrades no té res a veure amb el fet que un cos sòlid es capbusse en l’aigua per a no tornar mai més, sinó amb el fet que una casa es vinga avall, o que caiga, o que s’ensorre definitivament. Una casa hundida, o hundía, en tot cas. I un testimoni més, de fet, que es perd pel canó de la memòria. Hundía. Així és. Ben mirat, un símbol, la paraula representant de la cúspide semàntica on es combrega aquest altre sac de termes ben diversos però lligats pel vincle de l’evolució dramàtica i caduca: cerrar i cerrada; musgo, líquen, madera, zarza, amarillo... Casa cerrada, per tant, però no amb clau, sinó tancada per complet, és a dir, deshabitada de fa anys, preàmbul de la caiguda definitiva, del hundimiento. I abans, també, la molsa i el liquen que s’han apoderat d’una construcció antany viva i ara trista, que agonitza a poc a poc entre unes bigues de fusta ja rendides, la madera, podrida i inservible, imatge trista d’aquella altra poderosa i forta que servia per bastir les estructures i suportar el pes d’una família desapareguda per complet. Futur absent. I entretant, l’esbarzer, la zarza, que s’escampa sense fi, com una mala herba que talla i avisa l’intrèpid foraster que penetra en l’habitatge oblidat, allí on ja no hi ha més vida que la de les mores delicioses però inaccessibles. I les fulles esgrogueïdes dels xops que assetgen tot l’entorn i que entapissen la catifa ara tardoral, i després hivernal, de color amarillo, com tot allò que es marceix i es converteix en un soroll inconfusible d’una natura verge, potser, però finita: cric-crac, cric-crac, cric-crac... Evidentment, hi ha qui torna, que vuelve, amb un significat que va molt més enllà de l’estricte i literal. Tornar al poble, a les arrels, allà on les pedres arruïnades sepulten unes teules on tampoc reposaran més ni la pluja ni la neu, sinó el pes de la tragèdia i els fantasmes del passat perdut i mort.