Pastor

Camina que caminaràs, captivat per l’extensió inabastable dels camps i per l’aroma omnipresent del timonet, travesse un turó, i un altre, i un altre, infinitament... Sens dubte, soc víctima de l’embruix d’aquesta gamma de blancs, de blaus i de grisos que protegeix el caminant de qualsevol impuresa terrenal. El cel. Un mer trànsit cap al paradís, o en tot cas cap al tot interminable de muntanyes i senderis que se succeeixen com un laberint natural capaç de transmetre energia i plaer a parts directament proporcionals. Cent passos. I m’ature. Cent passos més. I m’ature de nou. Aire net que penetra en els pulmons, que els eixampla com a esponges, que els oxigena i els fa forts. I, mentrestant, no molt lluny, se sent la dringadissa inconfusible dels esquellots. I allí que me’ls trobe, allí mateix, ben a l’abast. Els dos ramats del poble, vora cinc-cents caps que aprofiten el crepuscle per pasturar entre dues vessants i anivellen l’herba tendra que s’enlaira feréstega empentada per la saó d’aquest present. L’un, a l’esquerra. L’altre, a la dreta. I entremig, un vast congost d’estepa que corre entre una massa d’arbres caducifolis a l’aguait de la tan desitjada bonança primaveral. Prompte els abraçarà una nova embranzida, pense jo, sempre lenta però constant, uns arbres que arriben fins als vint, potser fins als vint-i-cinc metres d’alçada. I farcits de glans. Roures rebolls. Brillen i s’emporpren al compàs d’un sol que amaga ara la claror i dona pas a la bellesa incontestable de la lluna, senyora de la tenebra, gairebé plena en aquestes acaballes de febrer. L’estampa bucòlica de l’home que esguarda el seu ramat, entretant, s’accentua a cada moviment, i a cada crit que ressona entre el silenci: «vengaaaaaaa, uoppppppppp,...». I, de seguida, prossegueixen altres crits i altres onomatopeies sovint inintel·ligibles que queden emmudides quan ell, el pastor, recolza la barbeta sobre el garrot. Este es de avellano, em diu, mig entredents. Cúmul de detalls. Fusta d’avellaner, quasi res porta el diari. I la seua mirada, que es planta fixa en el punt des d’on s’albiren els seus animals tan estimats. I els gossos silents, atents i servils, disposats a la faena, a recer del seu afecte. Un home noble, aquest pastor, un altre home noble, immers en la qualitat d'un silenci del qual ja és propietari, i diluït entre argelagues i matolls; gustós d’assenyalar-me, quan així ho creu convenient, que, en efecte, ja havia vist com jo m’aproximava des del coll: «ya te había visto que venías, ya...». Vagareja i assaboreix ara amb la meua companyia els sorolls zenitals de la natura, aquí siempre cerca del arroyo, que em diu. I concentra els ulls i les oïdes en l’aigua que brolla i que baixa neta i abundant per la pendent atesa la quantitat de neu i pluja caigudes durant aquest hivern tan estricte. «Suelo venir aquí, donde el agua rebota entre las rocas y suena y resuena, porque es muy bonito. Muy puro. Me paso horas escuchando el silencio». I no, no és una frase inventada per a l’ocasió. La diu ell, el pastor, així, d'aquesta manera, tan literària, potser la millor definició d’una de les persones més lliures que conec ara per ara, àcrata per definició, amo indiscutible dels seus actes, enamorat de la natura i els animals, a qui denomina bèsties tan humanes com nosaltres. Tendres i esquerpes com la terra que els acull. Tal volta per això, posa nom a algunes cabres, com ara aquesta que governa el ramat i que guia sempre la tornada dreta a la nau on totes dormiran. Marilyn. La cabra Marilyn. I un seguici d’esquellots entra, aleshores, en l’asfalt que marca l’entrada del poble:

—Son duras estas cabras, como el clima de estas tierras. Se nota cuando se adaptan. El frío les hace mal pero si aguantan un invierno, si aguantan, ya no caen...

—¿Tienes miedo algun vez? —li pregunte jo.

I mig sorprès per la pregunta, es queda cavil·lós. Potser el té, perquè impossible no tenir-lo quan es queda sol entre barrancs que entonen estranyes melodies, però això és una cosa que em contarà un altre dia:

—Algún día te llevaré allí, algun día...

I li dic adéu amb l’esperança que algun dia, com diu ell, em porte allà on les ombres deuen ser més poderoses que aquesta existència solitària tan gustosa d’arrelar en el seu cos. Tot plegat en l'esperit d'una ànima càndida tan neta com el cel...