Poble abandonat

Efectivament, deu ser molt trist retornar cada tant al lloc de la teua infantesa, aquell lloc de teules encara fumejants, i veure’l no tan sols despoblat, sinó també derruït i assolat, amb l’esquelet moribund dels antics habitatges a un pas de completar la seua caiguda definitiva. Molt trist deu ser, sens dubte. Perquè no hi ha remei. I perquè resulta un avanç implacable cap a l’ocàs amb l’únic consol del record enyoradís. Ruïna rere ruïna. D’allò en queda ara el substrat. I tampoc, ja que un poble mort és un testimoni d’una esplendor que ja mai no tornarà, que és preferible no remoure per allò de no deixar caure les llàgrimes més sentides. Allí hi havia un forn, de fet. I ja no hi és. I allò era una de les tres fonts, que avui roman convertida en un abeurador sec d’atovons partits. I totes aquelles cases tenien vida. No com ara, que són un cúmul de bigues entravessades amb murs de pedra encara en peu però sense cap consistència, fràgils i exposats als bufits ocasionals del vent. Al voltant de vint famílies hi havia. Vint, que no és poca cosa. I d’allò ja no en queda res, si de cas tan sols un vedat de caça propietat d'algun senyoret de l'alta societat. Esfumada la humilitat en un parell de generacions. I el silenci profund que amera l’entorn inabastable. La vall que dona cabuda al nucli antany habitat reté, això sí, el seu atractiu. Fins i tot, l’ha augmentat. Un paradís sobre la terra, com bé el qualifica una de les netes d’aquells que ací van nàixer i que em senyala els punts elevats d’on puc traure les millors fotografies. Abans d’això, tanmateix, m’indica que he de beure de la font que encara raja, la Fuente Pozana, l’aigua de la qual et bateja i et fa ésser tan cabut com obstinat. O això, almenys, assegura ella, orgullosa descendent dels darrers pobladors. L’últim hàlit de vida d’aquest llogaret fou allà pels anys cinquanta del segle passat, quan la gent es movia a peu entre un terme i un altre, i travessava valls i pinedes que ara proliferen entre pistes forestals interminables on la solitud embriaga el caminant. Barrancs, roques, senderis, pics, passos de muntanya... Els corbs semblen més magnànims en el cor d’aquesta vall i el seu grall ressona de la mateixa manera que pel setembre i l’octubre es fa ben palesa i ben forta la denominada brama dels cérvols, que ací té un refugi privilegiat. Es tracta, en essència, d’un quadre que corprèn, posseït per la màgia que es deu combregar, per exemple, a les nits de lluna plena, quan la claror convida a mantenir els ulls oberts i a no perdre detall de l’energia que s’hi concentra a tort i a dret. Resulta difícil, per tot, molt difícil, explicar el significat de tanta bellesa perduda si un no arriba al nus que s’hi fa a la gola dels qui rememoren aquelles estampes ja irrecuperables. Bucòliques, si més no. I d’una frustració que s’indigesta de tan pura que s’hi percep. Asseguts al voltant d’una taula improvisada, o tombats sobre mantes que s’estenen en la catifa verda, conversen al voltant d’açò i allò, sense poder evitar la melangia de quan eren infants i corrien per aquests camins d’herba primaveral ara tan oblidats. Inhòspits, també. Terribles. Però extremadament familiars. Seus, malgrat tot. Respecte que batega gràcies l'ànima present de tants avantpassats.

'Calle ancha'

És un carrer que llueix molt per damunt de la resta, ample, molt ample, fet de llambordes, és clar, i amb voreres que no fan el pes perquè són innecessàries. Absurdes, absurdíssimes, diria jo, encara més atenent la manca de trànsit rodat i l’escassesa, en general, de vehicles particulars. El carrer, a més a més, fa costera, cosa que li confereix un punt de solemnitat si el visitant el contempla des de dalt del tot, allà on acaben els habitatges i comencen els galliners, les naus amb les cabres i els espais oberts en què els veïns fan provisió de llenya per als pròxims anys. Per a mes inri, travessa tot el poble, de cap a cap, a mode de carrer major, que és que com s’anomena aquest tipus de via tan principal en els pobles de la Mediterrània. Tot i això, ací rep un altre nom: calle ancha, que respon més a la seua essència i l’erigeix, d’altra banda, com el símbol d’un nomenclàtor hereditari dels dissenys i formes més ancestrals: ample, estret, curt i llarg; epicentre de la vida popular igualment; i tot plegat, també de la senzillesa del llenguatge primari. No hi ha lloc per a frivolitats lingüístiques, en aquest sentit, ja ho vaig dir, això, una vegada. I tampoc no hi ha espai físic, d’altra banda, per a encabir altres possibilitats. Carrers comptats. Grandesa natural. I és que aquest és un dels avantatges de la despoblació profunda. O de l’austeritat, més aviat, que és la que caracteritza un mode de vida rural atacat a cada racó i a cada paraula pronunciada, i a la llengua en tota la seua plenitud, ara que hi caic, quelcom més, de fet, que una simple eina de comunicació. O una manera, si de cas, d’estar instal·lat en el món a partir d’allò que es veu i que s’anomena amb un mot en particular. Normalitat al poder, ni que siga en la llengua de Cervantes, també amenaçada en algunes latituds per la puixança de l’anglés. Però bé, digressions al marge, la calle ancha és només un exemple, en definitiva, d’allò minúscul que serveix per a explicar allò majúscul. Un dels seus ramals, per acabar d’arrodonir l’extensió del terme, és la travessera ampla, la travesía ancha. I més enllà, hi ha també la calle alta, en contraposició a la calle baja. Tot enmig de la subida a la Iglesia. Semàntica monolítica. I els quatre punts cardinals que engloben un poble que conté el sabor inconfusible de la rutina silenciada i oblidada, la d’aquella avesada a un ostracisme que no espera promeses perquè després no s’acompleixen. Clar com un espill.

Lluït

Desconec quan es va posar de moda i desconec també sota quin criteri es va generalitzar el costum, però és clar que fou una tendència discutible i que, en un moment donat, algú amb gust i amb un evident respecte pels orígens i l’estètica popular va decidir fer tot el contrari. És a dir, o bé no tocar res o bé recobrar la sobrietat de la pedra tosca sobre les fronteres de les cases. I és que, en efecte, el lluït, almenys a mi, no m’acaba de convèncer. No dic ja en les cases de nova construcció, que potser respon més a una qüestió monetària, sinó en aquelles altres que antany foren bastides sobre pedra i, posteriorment, lluïdes, —insistisc—, seguint un criteri que encara ningú m’ha sabut explicar ni raonar més enllà de la indiferència i les vacil·lacions. «No sé, les dio por enlucir las fachadas». I au. Aquest és l’únic comentari referit al tema. Però bé, tampoc cal dramatitzar tant. Al cap i a la fi, a tots els llocs hi ha fang quan plou. I en el capítol de les frivolitats arquitectòniques i/o urbanístiques, ves per on, trobe que als mediterranis estrictes, valencians i homes de bé, no ens guanya ningú. Tenim aquest infame honor i lideratge. Què hi farem. Els desastres, o la realitat de les coses, o millor dit, els avanços del progrés, cal assumir-los. Derrota rere derrota. I quan abans es faça, considere ara, més prop se situarà un d’allò que en diuen democràcia, que precisament és el sistema d’organització polític que possibilita que no impere només un criteri sobre un altre, sinó que cohabiten molts criteris en una mateixa correlació d’espai i temps. Una faena titànica! Molt difícil, sí. Perquè almenys en el cas que m’ocupa ara mateix, que és el lluït de les fronteres —no ho oblidem!—, el resultat deriva en allò que els catalans aixopluguen sota l’expressió campi qui pugui. Si més no, en una estranya barreja entre allò nou i allò vell, entre allò que abans es valorava i allò que ara es defenestra, entre l’ahir sí i l’avui no. I pocs pobles se’n lliuren, la veritat, ja siguen espanyols fins al moll de l’os com aquest, ja siguen valencians de soca-rel com el meu. Al remat, tots igual, tots igual d’embolicats, vull dir. Murs lluïts amb algeps i repintats al costat de murs de pedra. I finques altes al costat de plantes baixes. I teules morunes amb plaques solars. I terrats per a estendre amb antenes parabòliques. Tot alhora. I entremig, la selva d’una societat febril que no sol reflexionar ni poc ni massa sobre uns detalls tan aparentment banals però tan fàcilment extrapolables als assumptes actuals. He dit!

Pista

L’esperit lliure s’aventura terra endins sense una destinació definitiva. Les clarianes del bosc s’obrin a cada revolta que marca la terra i segueixen l’instint de la vida solitària. La muntanya s’enlaira i s’enlaira. I la neu reapareix en la vessant ombrívola de la massa profunda. El traçat canvia, de sobte. I el que abans era una pista forestal, ara es transforma en un asfalt digne i uniforme que decreix a mesura que el cim s’allunya. La praderia s’escampa a pleret. I el vol de les àguiles cuabarrades fa sospitar que els camps de blat i d’ordi arreceren les llebres corredores diluïdes entre un cúmul de terrossos fèrtils exposats al vent. Els viaranys es bifurquen a tort i a dret. I arribat a tal punt, un no sap quin escollir. A la dreta, pins i més pins. A l’esquerra, assentament poblacional. Direccions que serpentegen. El paradís de tot plegat. Aleshores, la reflexió s’imposa de manera obligatòria. Quants abans que jo? Quants? Perquè, en efecte, per a mi tot és novetat, i un luxe, i una passió amorosa, i un tot d’emocions indescriptibles. I això que es tracta d’una pista, senyors, una pista forestal! Tanmateix, per als altres, per als qui m’esguarden amb aquest punt de perplexitat oriünda que no es pot dissimular, només hi ha la quotidianitat, i el dia a dia, i el pas del temps que es marceix sense solució de continuïtat. Aquell que fa llenya, per exemple, que la fa per una qüestió vital, vull dir, no tant pel plaer d’exercitar els músculs, que també. Faltaria més. O el forner, ara que hi caic, que va i ve per la mateixa pista que jo he recorregut meravellat i que, per a ell, tan sols representa una simple connexió entre un poble i un altre. O el guàrdia, què no dir-ne, de ben segur captivat pel paisatge però també atrapat per la rutina del treball. Volteta per ací, volteta per allà. O el fruiter, venedor ambulant, que va heretar l’ofici de son pare en el seu dia i ara recorre també els camins de frondosa vegetació sense reparar en cap altra cosa que en l’hora de disposar els productes frescos a la clientela que l’espera impacient. O el rector, fins i tot, que acudeix puntualment a la parròquia a oficiar l’homilia setmanal. O el fill i la filla emigrat, és clar, que hi torna cada tant, cada vegada amb més freqüència, per allò de cuidar el pare o la mare que moriran de vells. I el conjunt de situacions per les quals un es fascina perquè no està avesat però que resulten, després de tot, un simple gra dins de la palla. Punts de vista que, al capdavall, s’hi perceben pròxims però que mai no es toquen...

Xàfec

La terra banyada fa ensumar les essències d’una primavera que és a les portes de convertir-se en realitat. El primer gran xàfec estacional m’agafa per sorpresa mentre el carrer es converteix en una gorja d’aigua i pedra que cobreix el pla i les eres d’un blanc tan habitual per als veïns com desconegut i màgic per a mi. Deu minuts, només. Deu minuts de descàrrega furiosa. Suficients com per arribar a casa fet un basilisc i calat fins als oïts. Però quin goig un tant després. Quin goig! I la immensitat, coberta d’un granulat uniforme que ha tenyit d’esperança i netedat l’atmosfera emboirada dia sí, dia també, fidel a la bellesa vespertina o matinal. Certament, s’aguditzen els sentits al llarg d’aquest periple per les inclemències de l’oratge. L’olfacte percep els sabors d’un sòl fèrtil farcit encara d’aquelles fulles caduques caigudes en la primavera de l’hivern, empeltrit ara d’una humitat addictiva i penetrant. I el rierol, que brama i potencia l’atractiu de les sargues monumentals, de soques arrugades però robustes i fermes; un arbust en un principi, un arbre imparable a mesura que els nutrients del bosc alimenten el seu notable creixement i eclipsen, alhora, l’esquelet hivernal dels seus cosins germans: els xops. Populus nigra en termes científics, també conegut com a pollancre en algunes contrades del domini lingüístic català. Dormilec i despullat. De base tan lírica que, de vegades, es podreix de solitud i alberga com a única i transitòria companyia rogles de bolets del color de la canella. Comestibles excel·lents. Atemporals en el sentit que tan sols depenen de la dolça sensació que deixen en el paladar. Ara marronencs, ara emblanquinats. Sempre bons, els pollancrons, altrament dits bolets de xop. Els bassals retinguts en la forest creen, mentrestant, el compost que s’adoba amb els excrements dels animals. Cavalls blancs i lívids que renillen mentre el pas del caminant avança pel senderi ben a la vora del soroll d’un vent que ja recula. Aroma que perdura i es reté com el símptoma més nítid que açò ja s’ha acabat, que ja és hora de plegar. Contrast tèrmic d’una llar que mai no deixa de crepitar i que escalfa les ànimes amb gust per la flassada, l’afecte i la clarividència de la son...

Paraules

I de sobte, m’adone del significat real que tenen ací algunes paraules en espanyol que són d’allò més corrents en la parla quotidiana de les ciutats, paraules que transcendeixen la seua accepció més general i que dibuixen una realitat ben trista i dolorosa com és la despoblació i la solitud dels pobles oblidats. El verb hundir, per exemple, o més aviat l’adjectiu hundida, això és afonar i afonada, respectivament, en català. Que no, que en aquestes contrades no té res a veure amb el fet que un cos sòlid es capbusse en l’aigua per a no tornar mai més, sinó amb el fet que una casa es vinga avall, o que caiga, o que s’ensorre definitivament. Una casa hundida, o hundía, en tot cas. I un testimoni més, de fet, que es perd pel canó de la memòria. Hundía. Així és. Ben mirat, un símbol, la paraula representant de la cúspide semàntica on es combrega aquest altre sac de termes ben diversos però lligats pel vincle de l’evolució dramàtica i caduca: cerrar i cerrada; musgo, líquen, madera, zarza, amarillo... Casa cerrada, per tant, però no amb clau, sinó tancada per complet, és a dir, deshabitada de fa anys, preàmbul de la caiguda definitiva, del hundimiento. I abans, també, la molsa i el liquen que s’han apoderat d’una construcció antany viva i ara trista, que agonitza a poc a poc entre unes bigues de fusta ja rendides, la madera, podrida i inservible, imatge trista d’aquella altra poderosa i forta que servia per bastir les estructures i suportar el pes d’una família desapareguda per complet. Futur absent. I entretant, l’esbarzer, la zarza, que s’escampa sense fi, com una mala herba que talla i avisa l’intrèpid foraster que penetra en l’habitatge oblidat, allí on ja no hi ha més vida que la de les mores delicioses però inaccessibles. I les fulles esgrogueïdes dels xops que assetgen tot l’entorn i que entapissen la catifa ara tardoral, i després hivernal, de color amarillo, com tot allò que es marceix i es converteix en un soroll inconfusible d’una natura verge, potser, però finita: cric-crac, cric-crac, cric-crac... Evidentment, hi ha qui torna, que vuelve, amb un significat que va molt més enllà de l’estricte i literal. Tornar al poble, a les arrels, allà on les pedres arruïnades sepulten unes teules on tampoc reposaran més ni la pluja ni la neu, sinó el pes de la tragèdia i els fantasmes del passat perdut i mort.