És un carrer que llueix molt per damunt de la resta, ample, molt ample,
fet de llambordes, és clar, i amb voreres que no fan el pes perquè són innecessàries.
Absurdes, absurdíssimes, diria jo, encara més atenent la manca de trànsit rodat
i l’escassesa, en general, de vehicles particulars. El carrer, a més a més, fa
costera, cosa que li confereix un punt de solemnitat si el visitant el
contempla des de dalt del tot, allà on acaben els habitatges i comencen els
galliners, les naus amb les cabres i els espais oberts en què els veïns fan
provisió de llenya per als pròxims anys. Per a mes inri, travessa tot el poble,
de cap a cap, a mode de carrer major, que és que com s’anomena aquest tipus de
via tan principal en els pobles de la Mediterrània. Tot i això, ací rep un altre
nom: calle ancha, que respon més a la
seua essència i l’erigeix, d’altra banda, com el símbol d’un nomenclàtor
hereditari dels dissenys i formes més ancestrals: ample, estret, curt i llarg;
epicentre de la vida popular igualment; i tot plegat, també de la senzillesa
del llenguatge primari. No hi ha lloc per a frivolitats lingüístiques, en
aquest sentit, ja ho vaig dir, això, una vegada. I tampoc no hi ha espai físic,
d’altra banda, per a encabir altres possibilitats. Carrers comptats. Grandesa
natural. I és que aquest és un dels avantatges de la despoblació profunda. O de
l’austeritat, més aviat, que és la que caracteritza un mode de vida rural
atacat a cada racó i a cada paraula pronunciada, i a la llengua en tota la seua
plenitud, ara que hi caic, quelcom més, de fet, que una simple eina de
comunicació. O una manera, si de cas, d’estar instal·lat en el món a partir d’allò
que es veu i que s’anomena amb un mot en particular. Normalitat al poder, ni
que siga en la llengua de Cervantes, també amenaçada en algunes latituds per la
puixança de l’anglés. Però bé, digressions al marge, la calle ancha és només un exemple, en definitiva, d’allò minúscul
que serveix per a explicar allò majúscul. Un dels seus ramals, per acabar d’arrodonir
l’extensió del terme, és la travessera ampla, la travesía ancha. I més enllà, hi ha també la calle alta, en contraposició a la calle baja. Tot enmig de la subida
a la Iglesia. Semàntica monolítica. I els quatre punts cardinals que engloben
un poble que conté el sabor inconfusible de la rutina silenciada i oblidada, la
d’aquella avesada a un ostracisme que no espera promeses perquè després no s’acompleixen.
Clar com un espill.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada