Animals

No, no malpenseu, que per bé que en plena Lapònia espanyola les finors es deixen de banda i les floritures al proïsme siguen més aviat escasses, amb el títol que encapçala aquest text no em referisc a cap persona bípeda de gestos rudes i paraules curtes. No. No. Tot al contrari. Em referisc als animals, als animals pròpiament dits, que són una peça clau de tot un engranatge rural capaç d’encendre passions i tristors a parts proporcionals i que ofereix un mode de vida en aparença idíl·lic però francament costós per als qui ho intenten en la realitat. Però bé, anem a pams. El cas és que no conec encara cap família ni cap ànima solitària de les que habiten aquests paratges que no professe un amor infinit pels animals, uns éssers fidels en tots els sentits, tant en la vida com en la mort. Qui no té un gat, de fet, té un gos, i qui no té un gos, té un cavall, o dos o tres. I qui no té un gat, o un gos, o dos o tres cavalls, doncs manté un ramat de cabres, o de vaques i bous. Això per no parlar dels burros, evidentment, perquè el poble en si, o més aviat la nau d’un dels pastors, l’agutzil de l’ajuntament al mateix temps, és una mena de refugi espiritual per a aquesta espècie francament amenaçada des que la tracció a motor va relegar al no res la seua funció primordial de càrrega i descàrrega de productes i materials diversos. Tot un exemple de dignitat animal. He dit. Encara que per a exemples, la família que els manté, els burros i les someres, vull dir; una família que, a més a més, escriu les seues aventures i desventures en un espai virtual anomenat Burritos felices, allí on es pot veure, fins i tot, el naixement d’una burreta amb un nom tan bonic com simptomàtic de l’afecte que li dediquen els seus amos: Reina. És tanta la devoció que sent aquesta família per aquests animals, per això, que de vegades, o gairebé sempre, un pot pensar que viuen per ells. Bé, per ells i també pel ramat de dos-centes cinquanta cabres amb les quals, algun dia, algun dia, esperen fer realitat el seu projecte de vida, que és ni més ni menys que una formatgeria. Quesos Nines. Il·lusió per arroves. Tot i que de moment un somni convertit en drama que haurà de superar el munt d'obstacles i enganys que els ha caigut a sobre des que abandonaren Madrid i abocaren el pot de manera decidida i sense por. Donacions més que merescudes, a tot açò, perquè ara tota ajuda és poca. I arribarà el moment que els seus futurs i exquisits formatges reclamaran un lloc en el nostre paladar. Hi arribarà. N'estic segur.