Coronavirus. Capítol 50: 'I com ho enyore...'

I entretant m’arriben sorpreses molt agradables i molt gustoses de llegir. Tasques que realitzen alguns alumnes i que, d’alguna manera o altra, em diuen que sí, que hi són presents, virtualment, però que hi són, cosa que sempre, sempre, és satisfactòria. Perquè alguna cosa bona en traurem de tot açò, de ben segur, els mestres i els professors. Alguna cosa... Rep, per això, cada dues setmanes més o menys, un dietari de confinament d’una alumna que em té particularment fascinat. Amb les faltes d’ortografia pròpies d’una adolescent, no ho negaré, però fabulós en tot el seu conjunt, senzill, sincer, persistent, tenaç. No se’n pot demanar més, la veritat. Almenys, per la meua part. Això, de fet, és el que vaig demanar quan va començar tot aquest malson de la quarantena. Només això: que em contaren el que sentien, el que els envoltava, els seus somnis... I que ho escriviren, per favor. No res més. La iniciativa, tot ho he de dir, tingué una acollida més prompte freda, aspecte molt comprensible, d’altra banda, però mira, hi ha qui em va fer cas! I aquesta alumna, n’és una. I amb això és suficient. Tampoc demanava la lluna. L’últim episodi del seu dietari, a més a més, nomena la mar, la nostra benvolguda mar, i en parla al llarg de tot un paràgraf. En concret, diu que presenta un aspecte blavíssim, espectacular, i que convida a passejar perquè fa una oloreta boníssima i perquè hi ha ànecs que pareix que es burlen de nosaltres perquè no hi podem entrar. Magnífic, certament. Ànecs que es burlen de nosaltres... En aquestes paraules, tan aparentment innocents, veig reflectits molts dels aspectes que ens tenallen i ens identifiquen al llarg d’aquests dies: la solitud, la sinceritat, la llibertat, o fet i fet la tendresa de tot plegat,...  Aquestes paraules em recorden també que una de les primeres coses que faré quan tot açò acabe, serà anar allí, precisament, a la que considere ma casa, on vaig passar bona part de la meua infantesa i passe bona part del meu temps de gaudi actualment, la contrada de la qual he estat sempre enamorat: el meu raconet de mar. Perquè com el trobe a faltar. I com envege el que em conta, altrament, un bon amic que hi viu: aquestes darreres setmanes, la mar presenta un aspecte d’ensomni, una estampa bellíssima que convida a seure sense més, contemplació pura i dura, hores i més hores. I el gos que corre i es banya les potes, i aquells que aprofiten la calma per a fer allò que es coneix com a paddle surf... I així un dia, i un altre, i un altre. Em conta, fins i tot, que s’han albirat moles de dofins des de la vora i que la solitud ho embriaga tot, només alterada ara pel soroll innecessari i engrescador que fa la policia, que patrulla vigilant en el seu paper de controlador, que s’ha cregut, ara més que mai, el seu paper repressor de la societat. Pobres. No donen per a més. Jo preferisc pensar, tanmateix, en les gavines de les quals em parla el meu amic —que no són gavines, sinó xatracs—, aus estilitzades que xoquen contra la superfície com un projectil, a la recerca d’algun peixet. Preferisc pensar, alhora, en el privilegi que tenen alguns de poder contemplar la carena i el sol ixent o el sol que es pon, i en les pedres que s’acumulen i amb les quals es poden fer castells, o torres, o simplement llançar-les contra el tel aquós perquè dibuixen un cercle perfecte d’ones concèntriques. I en cada cercle, una paraula, o un somni, o un record, o un pas més cap al retrobament del país que tant estimem.